L’adober era el qui adobava les pells. Convertia la pell de matèria putrescible, què és quan se separa de l’animal, en una altra que es conserva llargament i que té moltes aplicacions. Acostumaven a situar-se a extramurs de la muralla i arran dels portals. En tenim documentades quatre a Vilafranca al segle XV. L’adoberia de Rovira: el mercader i paraire (que es dedicava a l’art de la llana, des del rentatge fins al perxat) Antoni Rovira n’era el propietari. Estava situada prop de la muralla del final del carrer de la Palma. L’adoberia d’en Pi, del mercader Jaume Pi, situada en algun lloc del barri de les Clotes; i les dues dels Salelles, una situada al final del carrer de Sant Bernat i l’altra al final del carrer dels Ferrers, arran del portal de la Granada. Climent Salelles, Bartolomé Salelles i altres noms del mateix llinatge eren teixidors, blanquers, paraires i mercaders. L’any 1474 trobem en un document que l’adoberia de Climent Salelles té quatre basses. A casa seva es troben cups i calç que formen part de l’adoberia. Més enllà del segle XV trobem noms diferents però que són de les mateixes adoberies: la del blanquer Pere Pasqual (1568), la d’en Damià (1587), la del carrer de Santa Maria Magdalena (1619). No fa molts anys encara coneixíem amb el nom d’Adoberia un edifici que hi havia a la plaça de l’Era Enrajolada.
Els blanquers eren els que tenien cura de les operacions preliminars de l’adob de pells: remullar, encalcinar, pelar, descarnar i adobar en clots i remeses. Les estances on treballaven eren blanques a causa de la calç que es feia servir; d’aquí prové el nom de blanquer. Els paraires fabricaven teixits de llana. Tenien cura de les feines preparatòries de la llana abans de la filatura: el rentatge, el pentinat, l’emborrada i la corda de la fibra. El paraire fou essencial en la indústria tèxtil des del s. XIII fins a les acaballes del s. XVIII. Exercia l’element empresarial i directiu. Comprava la llana i la donava a treballar als teixidors, tintorers, abaixadors, tot reservant-se l’aprest final i la comercialització. Gaudia d’una situació preeminent dins la jerarquia de gremis, des del s. XV fins al s. XVII.
Els teixidors eren també especialistes en la fabricació de draps de llana o d’una altra fibra tèxtil. Segons la matèria treballada es distingia entre teixidors de llana, de lli, etc. (també manipulaven altres fibres). Durant les darreries de l’època medieval la primacia correspongué als teixidors de llana. La primera matèria li era portada pel paraire, que a més li recollia la peça un cop teixida per posar-la a la venda. Els Escardó va ser una família de teixidors durant el segle XV. Es coneix una remesa que van enviar al ducat de Savoia (França). Els assaonadors eren els que recollien les pells en crosta del blanquer i feien les operacions d’engreixar, tenyir, treure arrugues… d’acabament. Lliuraven així un article enllestit per a l’ús dels sabaters, dels basters i d’altre personal d’oficis relacionats amb la pell. A Barcelona, ja el segle XIV, havien constituït una confraria. En els últims anys del segle XV a Vilafranca hi havia 32 blanquers, 29 paraires, sis teixidors de llana i tretze de lli i cinc assaonadors.
