Al carrer de casa hi ha un mecànic. Té les portes del taller obertes, i anant i venint es veu un cotxe enlairat, peces i eines barrejades, olor d’oli i algun client esperant. Sembla ser que la feina es manté. Passant pel davant m’ha vingut al pensament que aquest és dels pocs oficis, de les poques activitats, que perduren arran de la vorera. He enyorat el fuster mirant-lo engalzar un bastiment. He trobat a faltar el mecànic de bicicletes, reparant una punxada. I la lleteria amb les mesures al taulell, el mató al plat. I el sastre amb la cinta mètrica al coll i la vista a l’agulla. Feines, establiments ran de carrer que han desaparegut, com les tertúlies que s’hi feien. D’aquesta mirada enrere, em sap greu que s’hagi fos el valor de la feina ben feta, de l’intercanvi de coneixements, de diàlegs quotidians, dels aprenents.
