Una de les coses que més sento a dir des que treballo amb gent gran és que si em ve de gust fer alguna cosa, la faci. Si després me n’hagués de penedir, que sigui perquè ho he fet i no perquè no ho he fet. I és més, arribat el moment, quan se’m presenti l’oportunitat –se m’acostuma a aconsellar–, decideixi com portar-ho a terme tot seguint el que dicti el cor, la panxa o la intuïció. Em comenten que no faci cas de la raó perquè –argumenten– t’acostumarà a enganyar.
I em sembla que de tant sentir-ho a dir n’he anat aprenent. I com que ho faig sempre que en tinc l’ocasió, he pogut anar observant com succeïen coses i com se’n derivaven experiències. Ara que ja hi estic entrenada tinc la sensació que he connectat amb una mena de sisè sentit que veu els camins que he de recórrer allà on els meus ulls no hi acaben de distingir res definit. És una dinàmica que a cop de repetir-se em dona seguretat i, per tant, em proporciona tranquil·litat. Sigui el que sigui el que se’n derivi d’una acció duta a terme des de l’instint, ara ja sé que és el que ha de ser. I sento que a mesura que el temps va passant i que alguns fets i algunes de les persones que m’han acompanyat en diferents etapes de la vida van quedant enrere, aquesta és una percepció que es va fent més i més present en el meu dia a dia.
Si aparentment allò que es deriva de la decisió presa comença amb el peu esquerra, no em preocupo gens. Resto a l’espera. I si d’alguna manera es fa manifest el batec del cor, el run run de la panxa o l’esclat de la intuïció… sé que tot anirà bé. Potser hi ajuda en gran mesura, com deia aquell, saber que sempre em tinc a mi mateixa i, per extensió, a totes les persones a les quals estimo i m’estimen.
