Ella va decidir celebrar els seus 49 anys amb la seva mare i els companys del taller d’estimulació cognitiva i emocional. Un grup de persones del qual ja havia format part el seu pare abans que morís. Va demanar festa a la feina i va anar fins a la capital –Barcelona– per fer-se amb uns deliciosos pastissos que tenia moltes ganes que els col·legues de la seva mare tastessin ben acompanyats d’alguna cosa per beure. Com que no va avisar, va ser una autèntica sorpresa veure-la entrar junt amb la seva mare i carregada de tan bones viandes. De fet, la sessió d’aquell dia ja s’havia iniciat de manera inusual perquè una de les usuàries havia irromput a la sala a primera hora amb un cistell ben carregat de productes per fer de cafetera oficial del regne.
Durant la sessió d’aquell matí tots plegats –usuaris, voluntàries, acompanyants que es queden sempre una estoneta més o menys llarga, l’homenatjada i jo mateixa– vam tenir la sensació que rejoveníem, tot i que aquest és un tret significatiu que ja percebem taller rere taller. Ens vam dedicar els desitjos més venturosos i vam abordar –amb més sentiment i rialles espontànies del que és habitual– les temàtiques preparades per la sessió de treball.
I és que a les nostres sessions exercitem la ment i l’emoció tot rient, compartint, valorant, reflexionant, explorant… i ella –deia– troba a faltar aquestes pràctiques tan vinculades a l’essència de les persones fora d’entorns com el que creen la seva mare i els seus col·legues, que no són veïns, ni amics, ni familiars, sinó companys d’aprenentatge i complicitats en el marc d’un espai de coneixement i autoconeixement. I com que, explicava, sabia que hi tenia la porta oberta, va decidir aprofitar l’avinentesa en un dia tan especial.
No cal dir que els membres de la curiosa i entranyable colla que formem aquest taller d’estimulació ens sentim molt honrats que persones d’edats molts diferents sovint tinguin ganes de compartir el seu temps i la seva energia amb nosaltres. Perquè cada vegada que passa ens incrementa l’autoestima i ens fa pensar que el col·lectiu de la gent gran –si és que encara cal col·lectivitzar a les persones– tenen molt a dir, fer i oferir en aquesta societat.
