Si us hi afegiu avui, heu de saber que aquest és el segon lliurament d’una sèrie de sis articles que estic publicant setmanalment. Els fragments reproduïts provenen de “La filologia catalana, en perill d’extinció?”, a Llengua Nacional, núm. 113 (4t trimestre del 2020)
“[…] podem dir que el nivell C de català és un títol molt devaluat. I el missatge que es llança a milers d’estudiants de casa nostra és que això del català és poc seriós i que, com que ja tenen el nivell C, ja en tenen prou. Ara bé, hi ha una correlació directa entre la davallada de matriculats a filologia catalana i el nivell tan baix de català de molts alumnes d’ESO? No n’estic gaire segur.”
“[…] Tots els alumnes de Catalunya sí que surten amb un bon nivell de castellà, si més no de castellà oral –cosa que amb el català no passa.”
“A més, malgrat els gairebé quaranta anys d’una pretesa normalització lingüística, les grans empreses de Catalunya –i no cal dir de la resta dels Països Catalans– viuen d’esquena al català; per tant, realment per a treballar el català no és gaire o gens necessari. Us imagineu que per a treballar a la Seat i per a la Seat a Martorell, en particular, fos necessari el català? Empreses com aquesta haurien estat grans eines de normalització de la nostra llengua, molt més efectives que qualsevol campanya llançada des de Política Lingüística o que tota la pretesa immersió lingüística que intenten fer les escoles del Baix Llobregat en aquest cas. […] Ara per ara, per a treballar a la Seat cal saber el castellà, com també per a segons quines posicions ja hi has d’anar amb l’anglès incorporat de casa, però es demana el català? Diria que no te’l demanen. I qui diu Seat podria dir moltes altres grans empreses que haurien fet una gran tasca per a la llengua amb un esforç mínim. La Generalitat només havia de fer la seva feina: legislar i fer complir la llei. Cal dir que de legislar ho fa; però en temes de llengua, la llei no la fa complir gaire o gens. Amb tot això vull dir que potser amb una llengua normalitzada on no te’n regalin el títol, que sigui necessària per a viure, treballar i passar-s’ho bé, segurament la filologia catalana tindria moltíssimes més vocacions.”
“[…] en el cas de la catalana, és que aquesta es troba en procés de substitució no pas per l’anglès o, fins i tot, com s’ha esdevingut entre els compatriotes de la Catalunya del Nord pel francès, sinó per una com l’espanyol, que només compta com a gran dividend pràctic amb el d’una àmplia massa demogràfica majoritàriament ancorada en el subdesenvolupament crònic i en la prepotència quantofrènica.” (Això de quantofrènica –jo no ho sabia– és dit de la persona que ho interpreta tot per mitjà de les xifres.)
“Tot plegat redunda en un progressiu abandonament dels estudis de filologia en general i, més en concret, dels de la dedicada específicament a la llengua i a la literatura seculars d’aquest país.”
“[…] causa enorme perplexitat la decisió per part de les autoritats del Principat de facilitar l’entrada als màsters de formació del professorat d’ESO i batxillerat de graduats que no han acabat ni Filologia Catalana ni cap ensenyament vinculat significativament a la nostra llengua i a la seva literatura, cosa que alhora els permetrà d’impartir aquestes matèries en les aules de secundària del territori autonòmic.”
“Avui, com explica Carme Junyent a El futur del català, que s’acaba de publicar, la situació de la llengua catalana és més crítica que mai.”
“La situació de l’ensenyament del català a secundària és molt complicada. Si durant el dia a dia ja rebem un bombardeig de notícies que ens mostren que l’ús de la llengua catalana en aquest entorn no para de decréixer, tenim una altra amenaça afegida: l’intrusisme de graduats d’altres especialitats que entren a exercir de professors de català.”
Bon dia,
Cómo sindic de greuges, su misión es garantizar el derecho de todas las personas a una buena administración gubernamental.
Me ha llamado mucho la atención esta parte:
(…)”com l’espanyol, que només compta com a gran dividend pràctic amb el d’una àmplia massa demogràfica majoritàriament ancorada en el subdesenvolupament crònic i en la prepotència quantofrènica.
Esta frase encierra un gran desprecio con tintes claramente racistas hacia el colectivo latinoamericano, y si no fue ésta la intención, el mensaje llega como una bomba.
Como parte del colectivo extranjero que vive en Catalunya, feliz e integrada desde hace más de 30 años, le diré que ésta no es una buena opción para llamar al amor y las ganas de perfeccionarse en una lengua.
Supongo que no es voluntario, y por eso lo recalco como alguien que ve la realidad del otro lado de la valla, que siempre puede aportar algo, y no para entrar en una guerra dialéctica que ya aburre mucho.
Al igual que los no independentistas debemos ponernos en el lugar de los que apoyan esta causa, es también imprescindible hacer un ejercicio de empatía por la otra parte. Muchas veces el afán de querer salvar a la lengua catalana y su cultura, tiene como consecuencia la animadversión de la “otra” lengua, el castellano. Y como consecuencia el enfado se dirige hacia de aquellos que representan un peligro para frenar al idioma catalán, para “colonizarlo”, cuando las dos lenguas siempre han coexistido sin más problemas.
Desde que se quiere obligar, existe el peligro de que se consiga el contrario de lo que se pretende. Si la lengua castellana se percibe como la “otra”, la que estorba, el paso siguiente es el desprecio de todo el colectivo que la representa.
Ñordos, Eñes, bestias, españordo, charnegos, etc. suena tan mal como catalufos o polacos. Lo más llamativo es que los extremos siempre se necesitan para poder subsistir, y la brecha se hace más y más grande, hasta llegar a cada vez más votantes de otro extremo peligroso como VOX. No digo que este partido se haya hecho grande por culpa del independentismo. Se ha hecho grande por la falta de respeto y los insultos.
A más nacionalistas encendidos, más extremismo de cada lado. Cada vez que se usen términos despreciativos hacia una lengua o peor, contra un colectivo que use esa lengua como materna y nativa, el lado más reaccionario y extremista del otro lado gana adeptos. Los pueblos no nos identificamos por la lengua, sino por nuestra capacidad de relacionarnos los unos con los otros. El respeto, para conseguirlo, es imprescindible. Nunca deberíamos perderlo, si queremos conservar y seguir compartiendo el amor por nuestra lengua y nuestra cultura.
No se impone un idioma, se ofrece y se comparte. De esta forma caen todas las barreras. Aprender a hablarlo siempre nos enriquece, porque ayuda a comprender no solo las palabras, sino también la esencia de cada uno de nosotros.
Bon dia.
Des de La Fura només us volem informar que el Sr. Jaume Rafecas escriu aquesta columna periòdica a La Fura per la seva trajectòria com a professor, i més concretament també com a professor de català. Res a veure, doncs, amb la seva condició de Síndic de Greuges de l’Ajuntament de Vilafranca.
D’altra banda, la cita textual a la qual us referiu al principi no és de l’articulista, sinó que la manlleva d’un dossier que va aparèixer amb el títol “La filologia catalana, en perill d’extinció?”, a Llengua Nacional, núm. 113 (4t trimestre del 2020). “Apunts sobre la situació del català actual” consta d’una sèrie de sis articles en què Rafecas reprodueix un seguit de cites literals, i en el sisè article donarà les seves conclusions finals, no pas abans. Com que no s’havia especificat prou correctament d’on venien les cites (ho havia fet en el primer article, únicament), ara ho hem esmenat.