Per un atzar feliç em van venir a les mans, al mateix temps, els dos dossiers següents: “La filologia catalana, en perill d’extinció?”, a Llengua Nacional, núm. 113 (4t trimestre del 2020), i “El futur de la llengua. El català que (no) parlen els joves”, en el diari Ara del diumenge 24 de gener del 2021.
Pot semblar que no tinguin res a veure, però jo crec que sí, que tenen a veure, i molt. Considero que fan un bon resum –tal com hem titulat aquest article extraordinari, corresponent a abril i maig, que publicarem en diverses entregues– de la situació del català actual. Per això he fet un buidatge dels fragments que trobo més essencials o més interessants de totes aquestes pàgines, que us ofereixo perquè us en feu una idea que us situï bàsicament o us suggereixi un interès que us porti a llegir complets aquests dos dossiers.
Per tal de fer-ho més àgil –i atès l’objectiu fonamental dels meus articlets, que és oferir una divulgació bàsica dels temes que tracto–, no hi faig constar ni els noms dels autors dels diversos articles, ni citacions bibliogràfiques concretes, ni dades ni percentatges, gairebé. Penseu que us resumeixo 35 pàgines de lectura interessant i apassionant (que espero que a vosaltres també us interessin i us apassionin).
Tot això durarà sis setmanes successives. Si us abelleix, aneu prenent les vostres conclusions; les meves les posaré al final de tot. Vet aquí l’extracte de Llengua Nacional:
“La davallada d’estudiants matriculats a filologia catalana dels anys noranta ençà va acabar amb la més previsible de les conseqüències: mancaven tants ensenyants de la nostra llengua en els instituts, que s’ha hagut d’improvisar per a tapar els forats”.
“El tòpic diu que els estudis de filologia atreien els alumnes més compromesos amb la transmissió lingüística del català. Eren una mena de fidels defensors del fet diferencial, uns almogàvers lingüístics de l’època moderna. Evidentment, ens hem de demanar si els plans d’estudi eren prou atractius o si no hem embolicat la troca amb la multiplicació o combinació de graus”.
“Els mestres de català que vindran sabran ensenyar adequadament quelcom que no han après? És una pregunta que es fan molts departaments de filologia, que veuen com qualsevol graduat de qualsevulla especialitat pot esdevenir professor de català sense tenir la titulació específica; és a dir, qualsevulla persona que hagi fet únicament els sis crèdits de la matèria que comprèn el mestratge oficial de formació del professorat. Els graduats en filologia catalana ni tan sols tenen preferència a l’hora d’accedir a les places de mestre de català”.
“A Catalunya, a tots els alumnes que acaben l’ESO se’ls dona –regala– l’equivalent al nivell C de català i a les ciutats de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona –per a esmentar-ne només dues, de ciutats– cada any milers i milers d’alumnes, la gran majoria d’ells nascuts i crescuts a Catalunya, aproven l’ESO a setze anys sense haver dit mai una paraula en català”.
“[…] en moltes poblacions de la Catalunya autonòmica i de la resta dels Països Catalans no hi ha un sistema d’immersió per als alumnes no catalanoparlants, perquè el català no hi té un ús social prou estès, i no és la llengua materna de la majoria dels habitants. No hi ha prou català –matèria primera– on fer immersió per als alumnes nouvinguts; per tant, la immersió lingüística que sí que havia funcionat en molts casos en els anys vuitanta i noranta del segle passat, en aquests moments si funciona ho fa només amb comptagotes en aquestes poblacions”.
Ara triomfa el succedani: el catanyol.