Si us hi afegiu avui, heu de saber que aquest és el sisè –i últim– lliurament d’una sèrie de sis articles que estic publicant setmanalment
La primera conclusió que em ve al cap és que no pot ser que el nivell de rigor en l’ensenyament del català vagi baixant no només amb el beneplàcit del Departament sinó gairebé a causa de la seva negligència. El resultat és la plasmació real, oficial i definitiva que tothom serveix per a ensenyar llengua. I això, encara que em costi molt de dir, val per a tots els graus i nivells de l’educació, de la llar d’infants a la universitat.
En segon lloc, es confirma que tot el que s’aconsegueix a primària es perd a secundària; em refereixo, és clar, a l’ús social de la nostra llengua per part dels alumnes. En canvi, el castellà hi torna a guanyar per golejada.
Aquella imatge tan gràfica sobre la Seat (que sortia al primer article d’aquesta sèrie) em porta a pensar dues coses. La primera, que les empreses d’aquest país podrien fer –en general, fora d’honroses i meritòries excepcions– molt més per la salut de la nostra llengua. I la segona, en aquest sentit, és que, malgrat que en algun altre punt hi hagi qui ho nega –com la mateixa Carme Junyent en el seu llibre El futur del català–, sí que tenir un estat propi beneficiaria aquesta nostra atàvica reivindicació. Les empreses tindrien alguna obligació més, suposo i espero, en aquest camp. I qui diu les empreses diu tots els altres sectors.
Patrícia Gabancho, la malaguanyada escriptora i periodista argentina, em va meravellar, en una xerrada seva, entre moltes altres coses perquè era una de les primeres vegades que sentia –molt ben argumentada– la consideració que per a viure a Catalunya no cal, el català, però per progressar socialment, sí.
Sí que estic d’acord –tornant a la Carme Junyent– amb l’afirmació que la solució o la correcció del problema sí que depèn de nosaltres (almenys en part), i diversos fragments dels que us he proporcionat ho demostren a bastament. L’administració hi ha de fer molt, evidentment, però nosaltres també. Anant per França amb bicicleta vam parar a avituallar-nos en una de les nombroses àrees de descans que hi ha (i parlo de carreteres ben secundàries). Un dels companys va dir: “Ostres, que net que està tot…! Dona gust… Aquí sí que neteja, el govern…!” Em penso que us podeu imaginar la meva resposta.
En fi, que Sant Fèlix hi faci més que nosaltres…
