Avui fa set mesos que no hi ets, avi. I encara no ho he pogut acceptar. Potser escric això per començar a fer-ho, però també per explicar al món com eres i com t’estimava. He après moltes coses a la vida, però no a superar el buit que has deixat. Vaig descobrir La Fura per tu. Sempre que anaves al forn tornaves amb una barra de pa i el setmanari, i jo et veia llegir-lo assegut a la taula de la cuina. L’admiració que et tenia era infinita. Probablement, eres la persona més culta que he conegut mai. Sempre m’animaves a escriure, a enviar peces als diaris. De fet, la primera que vaig enviar aquí va ser per la teva empenta.
I avui et dedico aquestes paraules. Tot i que no ho puguis llegir, sé que d’alguna manera m’escoltes. Eres una persona extraordinària: bo, treballador, protector… la teva veu em calmava, i els meus ulls brillaven només de mirar-te. Em falta la teva mà, el teu somriure, la teva presència. Trobo a faltar entrar i veure’t assegut a la butaca, i escoltar “Ai mi nieta favorita”. “En la memoria nadie muere, pero no sabes como duele”. Et trobem a faltar cada dia que passa, avi. A Liberto Conesa. T’estimo i t’estimaré sempre.
Ada Solà
Vilanova i la Geltrú
