Soc conscient que des d’aquestes ratlles, per la seva pròpia essència, acostumo a ser negatiu. És clar, sempre criticant –amb ànim pedagògic– errors que cometem, actituds que no afavoreixen la salut de la llengua, etc., el to esdevé pessimista per força. Avui farem una mica les paus.
Jonatan Giráldez Costas és gallec. Va néixer a Vigo el 1991 i va arribar a Barcelona el 2012. Va fer les pràctiques d’analista i preparador físic amb els cadets de l’Espanyol, després va desenvolupar diverses funcions a la Selecció Nacional Catalana i finalment es va unir al cos tècnic de les categories inferiors del Barça, on dirigeix el primer equip femení des del 2019.
El proppassat 30 de maig el vaig sentir en una entrevista radiofònica. A part d’expressar-se en un català molt més que acceptable –atenció: fa deu anys que és a Catalunya–, en va deixar anar una que em va emocionar. Tot d’un plegat va dir (cito de memòria): “Això és un afalac que t’agraeixo molt. És maca, la paraula afalac, oi? La vaig aprendre l’altre dia…”.
Miguel Ángel Sánchez Muñoz, Michel, va néixer a Madrid el 1975. Després de passar per mig Espanya com a futbolista, el 2016 comença a entrenar el Rayo Vallecano, després el Huesca i des d’aquesta temporada és l’entrenador del Girona.
Transcric literalment el que vaig llegir: “Ante los micrófonos de la SER, donde se le preguntó si va soltándose con el idioma: “Sí, sí, ya suelto alguna cosita. Es necesario. Es parte de mi educación. Así me han enseñado mis padres en el barrio, en Vallecas. Es un barrio que atrae a mucha gente obrera y que se siente en casa desde el primer momento. Me parece que la mejor forma de integrarme en mi entorno es poder hablar catalán, y el que lo quiera entender, bien, y el que no… me parece de mente corta”. Michel, que dirige al Girona desde esta temporada, ya había dado [sic] en otras ocasiones su voluntad de integrarse al máximo en la ciudad y aprender catalán. De hecho, pidió hace semanas a los periodistas que en rueda de prensa le preguntaran en catalán sin problema.”
Durant la recent eliminatòria de bàsquet entre la Penya i el Barça, m’ha semblat que l’entrenador, als temps morts, parla en català als seus jugadors. No sempre, però diria que algunes vegades, sí. ¿És possible, tal miracle? ¿I si no és un miracle, vol dir que és possible?
Tots tres casos s’expliquen sols, oi? Quines alegries que tenim, a vegades! Considero que no pot ser que ens passin desapercebudes. Ara caldria que tothom ho llegís…
I que totes les persones relacionades professionalment amb l’esport –algunes de les quals reben sovint, des d’aquestes ratlles– s’apliquessin bé la lliçó. I que personatges tan importants, tan experimentats i tan entesos com el Carles Rexach i el Josep Maria Minguella –ja em torna a sortir la vena crítica, té…– s’hi fixessin una mica i deixessin de dir delanter, el que té que fer l’entrenador, vamos, desde luego i altres perles cultivades d’aquesta mena.
