Des de l’antigor, el vi sempre havia estat guardat o transportat en àmfores o gerres. No fou fins al segle XI que es començà a parlar de boters a Catalunya, entenent com a boter aquell que construïa botes amb cèrcols. El primer gremi de boters a Catalunya no es troba fins a l’any 1257. El carrer de Boters de Barcelona pressuposa l’antiguitat d’aquest ofici i la convivència de boters en aquest lloc. A Vilafranca hi havia una confraria conjunta amb els fusters i els mestres de cases. Els seus patrons eren sant Macari i sant Abdon. El 1496 n’eren administradors un serraller, tres boters, dos mestres de cases i quatre fusters. Aquell any tenien una capella a l’església de Santa Maria.
Un dels primers boters trobats en la documentació és Aimeric Mascarell, l’any 1388. Al segle XV la seva família vivia a l’Arboç del Penedès. No fou fins al segle XV que en sortiren molts més. Al carrer dels Ferrers, a finals del segle XV, hi havia tres boters. Així i tot, cal pensar que devia ser un ofici minoritari en els últims segles medievals. De fet, els boters també eren anomenats fusters. Aquest és el cas, per exemple, de Guillem Galofré, originari del Pla de Manlleu, després resident a Vilafranca. Construïen les botes que hi havia a molts cellers del Penedès. Durant el segle XV set fusters/boters tenien el taller al carrer del Sant Esperit (actual de la Font). Vuit estaven a la plaça del Blat (actual Constitució). De botes i altres elements de fusta n’hi havia per totes les cases de diferents llocs del Penedès. Un exemple és el celler de la casa de la Pia Almoina de Vilafranca, a la plaça de Santa Maria. Hi havia dos cups de dogues de fusta, un de vuit i l’altre de nou cèrcols; un follador de fusta per trepitjar el raïm, vuit botes de vi, dues parelles de portadores, quatre carretells (barrils petits), vuit cèrcols nous de cup i també objectes de fusta com taules, bancs, cofres, caixes, portes…
Durant el temps que durava l’aprenentatge de l’ofici de fuster/boter (i altres) era un costum viure a casa del menestral expert. Aquest va ser el cas de Bartomeu Guilera de Calafell, de catorze anys, que va viure quatre anys i mig amb el fuster Joan Baulús de Vilafranca, al carrer de Santa Magdalena. La manutenció anava a càrrec de Baulús.
Els qui treballaven un mateix ofici acostumaven a instal·lar-se en un mateix indret, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a anomenar el carrer. Durant anys posteriors (segle XVI) el carrer del Campanar de Vilafranca es va dir de la Fusteria Vella.
