Des de sempre el preu pagat a la pagesia pel raïm i el vi amb destí taula no s’ha diferenciat dels destinats a la DO, els quals han acabat sent els que volien els embotelladors i no els que corresponien a una producció limitada geogràficament i qualitativament. Cal posar fi a aquesta situació.
El preu del raïm i del vi per a una DO sempre ha de ser superior al que té destí taula. Els darrers preus pagats als viticultors encara són baixos, s’assemblen més als del vi sense DO que als de vi delimitat geogràficament i que compleix els requisits d’un plec de condicions.
Abans els embotelladors compraven, emmagatzemaven i l’anaven fent servir quan el necessitaven, però ara això ha canviat perquè no volen despeses d’emmagatzematge i, per tant, o bé compren només el que necessiten quan el necessiten, o bé traslladen els costos d’emmagatzematge als productors.
Històricament, els viticultors hem produït raïm i vi i després hem decidit quin destí li podíem donar. Creiem que allò desitjable és, cada vegada més, que es produeixi per a un destí o qualitat determinats, preestablerts. I una eina bàsica per assolir-ho és que ambdues parts signin contractes anuals o, millor, pluriennals, en els quals s’estableixin unes condicions de pagament, preu i clàusules acordats, i que les dues parts se sentin còmodes i amb perspectives de futur estables i segures. El fet que els viticultors sapiguem què ens demanen els cellers elaboradors i embotelladors comportarà en molts casos haver d’adaptar les explotacions a aquestes exigències, i en aquest punt demanarem a l’Administració tot el suport. Per això és bàsica l’existència dels contractes a mitjà i a llarg termini, que assegurin la compensació econòmica adequada perquè la relació client-proveïdor tingui futur.
Joan Santó
Responsable nacional de la Vinya i el Vi d’Unió de Pagesos
