Les terres a l’abandó són un fet conegut de tothom, a Catalunya, als Països Catalans, a Espanya i a Europa. Sobretot s’ha produït, des d’anys, a muntanya, en què les terres (feixes, finques, trossos, horts…), fins al segle passat cultivades, solen ser petites, de mal conrear amb maquinària, poc productives… Per això tantes i tantes han acabat ocupades de nou pel bosc, per això la superfície forestal catalana ha anat augmentant des de fa anys. A les planes, l’abandó no és tan generalitzat, ni de bon tros, tot i que sovint també veus camps, horts… deixats de temps, que fan llàstima (excepció feta d’algun moment concret, com per exemple a final d’estiu, quan solen ser coberts del mantell blanc de les flors de les ravenisses), sobretot en contrast amb els circumdants, ben llaurats, ufanosos, ben cuidats en definitiva. La plana del Penedès no n’és pas cap excepció. Sap greu, passejant pel camí de Melió, pel Molí d’en Rovira, per Santa Maria dels Horts o per altres indrets propers a Vilafranca, veure vinyes, oliverars, horts… abandonats, plens de rebrots i de males herbes de tota mena.
De tant en tant, però, tens l’alegria de veure’n alguns de recuperats, llaurats de nou, mostrant la flonjor i la riquesa de la terra a punt de ser cultivada de nou. Quan s’esdevé, i aquest darrer any he estat testimoni de més d’una recuperació, la sorpresa i la bellesa del tros, que esdevé tot un altre, és extraordinària. Allà on recordaves males herbes, sequera, abandó…, com per art d’encantament, hi veus rengleres i més rengleres de mongeteres o de tomaqueres asprades, d’enciams de tota mena (orella d’ase, fulla de roure, cua d’oreneta, trocadero…), de cols i bròquils d’allò més diversos també (que en té de varietats la família de les crucíferes!), de bledes, pastanagues, remolatxes, fonolls, etc,. etc., etc. Tot segons l’època de l’any, és clar, però en tot cas hi tornes a veure la riquesa d’una terra ben cuidada i ben regada (la recuperació de pous és un altre tret que m’ha cridat l’atenció), la varietat de productes i de collites… En un d’aquests casos em vaig interessar per la recuperació i vaig acostar-me a uns joves que hi feinejaven. Si un grup de joves, en cooperativa, han estat capaços de produir “miracles” d’aquesta mena, què no podrien fer, ells i tants altres com ells, si hi hagués una política d’ajuts de debò per a la pagesia, per als qui voldrien viure de la terra, si no haguéssim de veure com cada any han de passar, per exemple, per la vergonya que els paguin el quilo del raïm a 40 cèntims, el de les patates a 28 o el de les cols a 20. Veure l’IPOD (Índex de Preus en Origen i Destinació) que anualment solen publicar organitzacions com la Unió de Pagesos, la COAG o ASAJA fa caure la cara de vergonya i ens fa entendre per què cada dia, per desgràcia, s’abandonen més terres al nostre país i als països veïns.
