Encara que ho sembli, no parlo pas de música –Déu me’n ben reguard–, sinó de lletra. De coses rares en la lletra d’algunes cançons, coses que considero prou rellevants per parlar-ne.
La primera és Boig per tu, de Sau. Encara no he paït que hi diguessin reflexada la teva llum en comptes de la forma correcta, reflectida, sobretot tenint en compte que mètricament tenen la mateixa estructura i distribució sil·làbica. I encara més parat em vaig quedar quan Paton Soler explicava a les pàgines d’El 3 de Vuit que ho van fer conscientment, perquè el participi reflectida “els semblava massa artificial” (!!!). Jo estava convençut que era un error, com tants altres, però tractant-se d’una incorrecció voluntària, encara trobo més greu la relliscada. ¿Són conscients que, si haguessin cantat sempre reflectida, ara tindríem probablement un barbarisme menys? Una cançó tan preciosa…
L’altra és tota una altra cosa, una adulteració per massa ús, per massa popularització, per massa èxit… parlo de L’estaca, de Lluís Llach. Ara que –tristament i injusta– la cantem cada dia per tornar a reclamar la llibertat, ho podríem fer amb la lletra correcta, l’original, la de 1968. És cert que el mateix Lluís Llach la va anar canviant –i enregistrant–, suposo que cedint a la pressió dels errors produïts per la massificació popular, que, com tots els exponents de la llengua oral, tendeix a la simplificació, a l’adulteració, a l’esma…
Em refereixo sobretot a la tornada, on gairebé tothom canta si tu l’estires fort per aquí / i jo l’estiro fort per allà, cosa que és físicament complicada. A mi em va molt més bé estirar-la per aquí, aquí on soc, i a tu t’anirà molt millor fer-ho per allà, allà on ja ets. O no? Això a part del fet que és més elegant donar exemple i posar-m’hi jo, primer, a estirar. Ves que no sigui per complicar-nos-ho tant, que encara no l’hàgim feta caure…
I en la segona estrofa, on diu Ben cert sé que està podrida, / però és que, Siset, pesa tant…, hi sentim costa tant. El subjecte, l’estaca, aquí només pot pesar; si de cas hauria de ser que l’estaca costa tant de fer caure, costa tant de destruir, costa tant d’enderrocar… Però si la frase s’acaba amb tant, només pot ser pesa. (Un altre defecte, ortogràfic, és que caldria escriure Ciset, perquè es tracta d’un hipocorístic de Narcís.)
Estaria molt content si la tornéssim a cantar bé. I encara ho estaria molt més si no l’haguéssim de cantar mai més, és clar.
I gràcies, músics!
