Quan toca votar a les municipals, la gent vota moltes altres opcions perquè sap que estan votant al seu consistori, que és el que tenen més proper i poca cosa transcendirà fora del seu terme municipal. En aquestes eleccions locals un pot ser més independentista, més de dretes, més hippie i no passa res. Passat un mes tornem a estar convocats a les urnes i la gent pensa en el que pot venir, llavors vota el PSC, que és un punt de trobada de tot i de res, un tres en un de la política espanyola i de casa nostra. Aquí saps que estaràs al mig d’una rotonda, un dia mou un pas a la dreta, un dia a l’esquerra, un altre sembla que fins i tot sigui autonomista, però en realitat no es mou. Aquesta és la fórmula per la qual, sense que arregli –ni de bon tros– els problemes que tenim a casa nostra, saps que no anirem molt pitjor, una mica potser sí, però alguna cosa salvarem al final del camí. El PSC ha estat el centre de formació de molts polítics que després van anar a petar a altres mons, com l’independentisme, perquè es van quedar aturats i només podien evolucionar si sortien de la formació.
Votar PSC és com comprar un cotxe que no és ni gran ni petit, ni té climatitzador, però sí aire condicionat. Un vehicle que va amb gasoil perquè ha de tenir contents tots els seus passatgers i a vegades això no és gens fàcil. Dins et pots trobar de tot en estat pur o reciclats procedents d’altres formacions. Al Vendrell, després de la desaparició dels hereus legals del pujolisme, ha acollit molts dels seus cadells il·lustres en un programa electoral farcit d’optimisme i felicitat, amb el qual tothom es troba a gust, encara que fa quatre dies estaven en formacions totalment oposades. Ja ningú recorda l’1 d’octubre i la vida és bella.
