La història convencional ens diu que, en el transcurs dels segles, no hi va haver dones rellevants: ni científiques, ni artistes, ni inventores, ni filòsofes, ni polítiques… i que les escassíssimes excepcions simplement eren esposes de grans homes –perquè ja se sap que rere un gran home sempre hi ha una gran dona. Aquest relat, el convencional, també ha deixat empremta al nomenclàtor urbà de qualsevol municipi, sigui un poble petit o una gran capital. Trobar carrers dedicats a figures femenines és avui dia pràcticament impossible i així es demostra, de manera incontestable, al Tema de la Setmana que trobareu a les pàgines següents.
És cert que l’administració té poc marge d’actuació a l’hora de buscar aquest equilibri. Canviar el nom d’un carrer implica tràmits administratius, costos econòmics i, sovint, resistències veïnals. A més, molts municipis tenen ja el seu nomenclàtor pràcticament complet, i només poden incorporar nous noms quan s’urbanitzen noves zones o es creen vies encara sense denominació. Aquest context explica, en bona part, la lentitud amb què avança la incorporació de dones al mapa de les ciutats.
Això no obstant, aquesta lentitud contrasta amb altres moments recents de la nostra història. Quan es va abordar la retirada de carrers dedicats a militars o figures vinculades al franquisme, molts ajuntaments van actuar amb celeritat. Amb més o menys debat, es va acabar assumint que l’espai públic no podia continuar homenatjant un règim dictatorial. En aquest cas, la memòria democràtica va pesar més que la inèrcia administrativa. Una comparació que és inevitable de fer i que resulta, fins i tot, un pèl incòmoda. Si van ser capaços d’intervenir amb rapidesa per eliminar noms franquistes, per què costa tant avançar quan es tracta de corregir una absència històrica com la de les dones?
La nostra societat és profundament desigual, però es tracta d’assumir d’una vegada que l’espai públic també educa. Que els carrers expliquen qui som, d’on venim i cap on volem anar. Recuperar noms de dones vinculades a la cultura, l’educació, el treball o la vida social és una manera de fer justícia, de construir referents més diversos i de demostrar que sempre ens han escamotejat una part de la història.
