Català, on vas?

Que les llengües són organismes vius que neixen, creixen, evolucionen, s’influencien les unes a les altres i que, finalment, també moren em sembla que no ho dubta gairebé ningú, almenys si és una mica llegit o s’ha interessat poc o molt per la seva, de llengua, o per les que coneix o té al voltant. No ho exemplificaré, però estic segur que gairebé tothom ho podria fer: el naixement de les llengües romàniques, la influència de les llengües ameríndies en les europees, la mort del darrer parlant del dàlmata…

La llengua catalana, naturalment, no n’ha estat, n’és ni en serà cap excepció. Va néixer, com la resta de llengües romàniques, del llatí; va créixer amb moments d’esplendor tan primerencs com la prosa de Ramon Llull o la de la Cancelleria Reial; ha anat evolucionant, com demostren quantitat de textos, molts dels quals hem de llegir adaptats o en versions actualitzades per poder-los entendre bé, com és habitual en qualsevol llengua de cultura; n’ha influenciat d’altres, de llengües (només cal recordar el pes que ha tingut en el lèxic mariner de bona part del Mediterrani gràcies als Consolats de Mar, posem per cas), i n’ha rebudes de nombroses i d’allò més diverses (només cal fer un repàs als nou volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines per quedar-ne més que convençut). I la mort?, ja es deu preguntar més d’un lector. Doncs també li haurà d’arribar, no siguem il·lusos, però hauríem de mirar, entre tots, que fos com més tard millor i que pogués continuar existint i evolucionant amb el màxim de dignitat i de naturalitat, si em permeteu els termes.

La llengua catalana, l’han donada per morta en més d’una ocasió, per causes i circumstàncies diverses. Qui no recorda el tan citat “El catalán es una lengua muerta para la república de las letras” de l’il·lustrat Antoni de Capmany (1742-1813)? Potser ja no hi ha tanta gent que recordi l’al·legoria de “la morta-viva”, un dels símbols de la Renaixença. Com també pot ser que sigui més minoritari el coneixement del llibre El futur de la llengua catalana, en què Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell, l’any 1990, li van augurar cinquanta anys de vida. Per no citar exemples dels nombrosos intel·lectuals i pseudointel·lectuals franquistes que també la van donar per morta, fent palès el seu desig no gens amagat.

Avui dia, per causes molt diverses, però majoritàriament extralingüístiques, hi torna a haver moltes veus que parlen d’una mort, lenta però mort al cap i a la fi, del català. No negaré pas que la situació és crítica, que la influència del castellà cada vegada n’elimina més trets distintius, tant morfosintàctics (els pronoms febles, sobretot en i hi, que el castellà no té, en poden ser un bon exemple), com fonètics (la diferenciació entre es i os obertes i tancades o la reculada de les apostrofacions i les elisions, posem per cas) i fins i tot lèxics, els menys abundants ara per ara, almenys en els textos impresos, tot i que cada vegada és més habitual de trobar-n’hi, malgrat els correctors: registrar en comptes d’escorcollar o regirar, caixa en comptes de capsa, innombrable per innominable, provar on hi hauria d’haver tastar, etc.

Què hi podem fer? Jo diria que en primer lloc no obsessionar-nos-hi, però en segon lloc fer tot el possible perquè els canvis, l’evolució, es produeixin amb el màxim de dignitat i naturalitat, com he apuntat suara. I què vol dir això de la dignitat i de la naturalitat? Doncs, senzillament que hem de mirar d’aconseguir que els canvis no siguin majoritàriament deguts a causes extralingüístiques, no siguin perquè encara hi ha un estat que ens prohibeix que els diversos organismes oficials dels territoris de parla catalana es comuniquin entre ells en català, perquè encara hi ha un estat que impedeix que la llengua catalana pugui ser oficial a Europa, perquè encara hi ha un estat que imposa uns models de justícia tan centralitzats i controlats que fan que els judicis en català a Catalunya no arribin al 10%, perquè encara hi ha un estat que permet que funcionaris seus humiliïn parlants de la llengua catalana per sol fet de fer-la servir en aeroports, comissaries, ambulatoris… I com es pot aconseguir, això? Doncs amb un estat propi, no n’hi ha d’altra. N’hi hauria prou? No, ni de bon tros, però seria un pas important. L’altre, és el compromís personal, és exigir tothora els nostres drets, no renunciar mai a l’ús habitual de la llengua, valorar-la com el que és: una llengua europea amb uns deu milions de parlants i amb un gran potencial humà, econòmic i intel·lectual. En definitiva, actuant com si el català fos la llengua normal d’un país normal, per difícil que ens pugui semblar, per traves que ens hi posin.

Només així, l’evolució del català serà digna. La naturalitat ja la marcarem nosaltres mateixos, adaptant anglicismes, castellanismes o qualsevol altre terme que necessitem, com sempre hem fet i haurem de continuar fent, perquè tot canvia, res no és immutable, i molt menys la llengua, que és un organisme viu, ja ho hem dit.