Amb 80 pàgines, l’edició de La Fura d’aquesta setmana és la més extensa de l’any. És el número més llarg i ens atreviríem a dir que també el més festiu dels 54 que publiquem, ja que bona part de les pàgines estan dedicades a la festa major de Vilafranca. Permeteu-nos, lectors de fora de Vilafranca, que per un cop a l’any ens mirem el melic i us fem arribar la passió (reconeixem que desmesurada) per la festa major de la ciutat que ha vist néixer i créixer el setmanari i en la qual tenim la redacció.
Vilafranca està de festa, com ho estan altres pobles i ho han estat la majoria de municipis del país aquest estiu. Durant els pròxims dies sortirem, ballarem, gaudirem i ens abraçarem contents de trobar-nos pels carrers i places. I mentre ho fem, a 3.500 quilòmetres hi haurà desenes de palestins que moriran assassinats per Israel. L’estat que des de fa gairebé dos anys està perpetrant, amb total impunitat, un genocidi contra el poble palestí, una neteja ètnica que s’ha cobrat la vida de més de 57.000 gazians, dels quals un terç (17.100) menors d’edat, i n’ha ferit 137.000 més. Un estat que restringeix l’entrada d’ajuda humanitària i limita l’actuació de les principals ONG internacionals.
Un estat que, per emmudir les veus que informen del genocidi des de Gaza, extermina periodistes a un ritme demolidor. Es calcula que Israel ha assassinat almenys 238 periodistes a Gaza, una xifra sense precedents, superior a la suma de tots els periodistes executats entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea i la Guerra del Vietnam. En aquesta caça per silenciar el missatger, la darrera víctima ha estat el jove periodista Anas Al-Sharif, corresponsal d’Al-Jazeera, i els seus companys Mohammed Qreigah, Mohamed Al Khalidi i els càmeres Abrahim Zahir, Mo’men Alouwa i Mohammed Noufal. Tots van ser assassinats en una operació de precisió contra la tenda de campanya on treballaven.
Realment, gaudir de la vida sabent d’aquestes atrocitats es fa realment complicat per a molts. Vivim en una controvèrsia inevitable i permanent, però no per això –creiem– ens hi hem de resignar, ni tancar els ulls i quedar-nos de braços plegats. Tenir ganes de celebrar no està renyit amb condemnar, denunciar i reivindicar. És possible transformar el malestar en acció, sumar-se a les múltiples campanyes de solidaritat i de denúncia que es duen a terme arreu per frenar el genocidi i exigir la seva fi. Celebrem, però no oblidem, si us plau.
