Llicenciat el juny del 1975 de la unitat militar de la Creu Roja, l’agost, amb la meva ex i la meva germana Roser, vam anar a Malla (Osona) a uns campaments pacifistes per escoltar el filòsof i activista Lanza del Vasto. I tres mesos després, la tarda del 20-N, amb la preocupació per la reacció dels militars, jo era a la parròquia del costat del Palau de la Música, destruïda el 1909 i 1936 i enderrocada el 2002, per preguntar si, donat el dol decretat per la mort del dictador, la meva boda del diumenge 22 podria ser anul·lada per tractar-se d’una cerimònia festiva. Surrealisme… No hi havia cap consigna, de manera que el dia de la proclamació de Juan Carlos, la Mercè i jo ens vam casar per l’Església.
No fer-ho suposava per ella no tornar a pujar a casa ni veure la mare, ja que el pare, de família de marins en un poble del Maresme, excombatent de l’Alzamiento i lector diari de l’Alcázar, no ho permetria.
Al ritual, sense convit, no vindria el meu germà Juan Francisco amb pocs mesos d’instrucció militar i membre de la clandestina Unión Democrática de Soldados: el febrer havia estat dels últims a sortir del Sàhara com a sapador (mines), per acabar la mili a Tenerife, on encara viu.
Ho recordava aquest 15 de novembre, durant la Marxa per la Pau finalitzada amb una declaració d’entitats i grups i el compromís de l’alcalde de portar al ple de l’Ajuntament de Vilafranca un manifest per la derogació del dret de veto a l’ONU, destinat al Parlament de Catalunya. Déjà-vu…
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
