Ciutats per a tothom?

L’accessibilitat consisteix a concebre l’entorn de la manera més empàtica i humana possible. Arquitectònicament, l’accessibilitat busca garantir que totes les persones gaudeixin d’una autèntica autonomia a l’hora d’accedir a qualsevol lloc: poder anar a comprar el pa sense topar-se amb obstacles, detectar quan un semàfor es torna verd gràcies a senyals acústics, etcètera. En definitiva, l’arquitectura accessible ha de garantir la transitabilitat i usabilitat de tots els espais perquè totes les persones hi puguin accedir de manera lliure i segura, independentment de les seves capacitats.

Segons un estudi de la Fundació Viviendas Sin Barreras, només el 2% dels edificis construïts més tard del 2011 a l’Estat són “universalment accessibles”. Actualment, el 30% dels edificis de nova construcció continuen tenint entrades amb escales, un 54% encara no tenen rampes i només un 8% té elevadors elèctrics. Això no obstant, l’informe remarca que l’accessibilitat “ha millorat lleugerament” els darrers anys, passant d’un 0,6% el 2018 a un 2% el 2022.

Des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) insisteixen que ara és el moment d’avançar en la inclusió, i demanen a l’administració més implicació en el procés per garantir aquesta accessibilitat. Des del COAC consideren que a l’entorn urbà calen espais més amples, amb pendents suaus, sense graons i amb senyalització acústica i visual que tothom pugui percebre. En aquest sentit, els espais haurien d’estar adaptats perquè qualsevol persona s’hi pugui moure de manera fàcil i autònoma, però també cal eliminar qualsevol barrera o obstacle que suposi una interrupció en el recorregut.

Catalunya fa anys que avança cap a la plena accessibilitat. Aquest és, com a mínim, el compromís transversal en què ha treballat la Generalitat els darrers anys. Una de les últimes accions del govern català va ser l’aprovació, el novembre de l’any 2023, del Codi d’Accessibilitat de Catalunya. Es tracta d’un document que recull les mesures en matèria d’accessibilitat aplicables a l’edificació, el transport o l’urbanisme. Aquest Codi substitueix la regulació de l’any 1995 i adequa la normativa bàsica estatal i europea, alhora que aprofundeix en aspectes poc regulats fins ara, com l’accessibilitat comunicativa i cognitiva o l’adequació progressiva de l’entorn.

Amb aquest reglament, Catalunya situa l’accessibilitat com un repte inajornable i dota el país de les eines necessàries per donar resposta a l’envelliment de la població. Les previsions demogràfiques estimen que l’any 2031 un de cada quatre catalans tindrà 65 anys o més, i també que s’incrementarà el nombre de persones amb discapacitat o dependència.

El Codi d’Accessibilitat, amb 199 articles, estableix tres grans eixos d’actuació. En primer lloc, busca millorar l’accessibilitat en tots els projectes que es facin nous, amb carrers de plataforma única i regulacions concretes per a espais naturals, com ara les platges. La segona línia d’actuació impulsa la transformació de l’entorn per eliminar barreres arquitectòniques. Per als ajuntaments, estableix períodes de fins a quinze anys, en funció de la població de cada municipi, per adequar espais i serveis. Finalment, incorpora l’accessibilitat comunicativa i cognitiva per garantir la inclusió de persones amb discapacitats sensorials o intel·lectuals.

El nou Codi ha esperonat els esforços dels municipis catalans en l’àmbit de l’accessibilitat. A Vilafranca, per exemple, s’ha desenvolupat recentment un Pla d’Accessibilitat que estableix diverses mesures i actuacions. Entre les accions més destacades, hi ha la revisió i actualització del mapa de voreres de la vila, la millora dels passos de vianants i l’accés universal als edificis del centre. En aquest darrer cas, l’Ajuntament de Vilafranca s’ha proposat fer una auditoria d’accessibilitat als comerços i establir ajuts o incentius per adaptar-ne els accessos.

El regidor d’Espai Públic, Miquel Medialdea, considera que Vilafranca és un municipi “força accessible”, i ho atribueix a la seva planimetria (pocs carrers amb pendent) i perquè es tracta d’un nucli urbà compacte, sense urbanitzacions. “Les distàncies que hi ha entre els barris i els serveis, equipaments i comerços estan adaptats per fer-se a peu i en el 80% dels casos els desplaçaments es poden fer en menys de deu minuts”, afegeix Medialdea, que recorda, a més, les àrees de vianants fetes al centre històric i els itineraris accessibles del carrer Comerç o la plaça Jaume I.

Al Vendrell, el govern ha creat durant aquest mandat la regidoria d’Altres Capacitats, un departament que assessora i planifica les accions municipals en matèria d’accessibilitat a través de taules participatives i grups de treball. “La primera mesura que hem pres és escoltar els ciutadans”, apunta la primera tinenta d’alcalde del Vendrell, Sílvia Vaquero. Una altra de les accions més rellevants és la pacificació del centre històric, fent camins accessibles que connecten amb una de les zones educatives i esportives del Vendrell. Això no obstant, Vaquero insisteix que l’accessibilitat també s’ha tingut en compte a altres nuclis, com ara Coma-ruga, on s’ha construït l’Edifici Tabaris. La tinent d’alcalde també ha tret pit de l’adaptació del Teatre Pau Casals i de les millores fetes al camp d’esports municipal.

En el cas de Vilanova i la Geltrú, el regidor d’Urbanisme, Gerard Llobet, assenyala que “hi ha espais i carrers més accessibles que altres”, en funció del moment en què es va fer la urbanització. “Vilanova és una ciutat gran i les zones de nova construcció han tingut molt en compte el compliment de la normativa en matèria d’accessibilitat, però els barris que es van fer fa anys, no”, admet Llobet.

Amb tot, el govern vilanoví ja fa temps que aborda la necessitat que l’espai públic, els equipaments i altres instal·lacions garanteixin l’accessibilitat. Un dels criteris, de fet, en totes les grans intervencions urbanístiques és eliminar les barreres arquitectòniques, com es va fer al seu moment als nuclis antics o al centre de la ciutat. Actualment, com que l’Ajuntament no pot abordar de cop totes les inversions que caldria fer per ser totalment accessibles, aprofita les intervencions puntuals per millorar l’accessibilitat en alguns punts. Un exemple, afegeix el regidor, és les obres que fan les companyies de serveis: “Quan fan una gran actuació, incorporen obres d’accessibilitat garantint que alguns carrers tinguin una vorera amb les mides que la facin accessible, o rebaixos de voreres i cruïlles, com les que s’estan fent al barri de Sant Joan amb les obres de millora de l’aigua”.

Gerard Llobet ha afirmat que l’Ajuntament té identificades les millores d’accessibilitat necessàries, però reconeix que “només les de l’espai públic suposen un cost econòmic milionari”. És per això que, segons el regidor, cal prioritzar els recursos i destinar-los cada any a algunes actuacions: “Hem de pensar que actualment tenim edificis municipals que no tenen ni un ascensor. Per això és important que cada any hi hagi millores, perquè algun dia tinguem plenament una ciutat accessible”.

L’activista vilanovina Joana Massó fa vint anys que va en cadira de rodes a causa d’una malaltia neuromuscular. Coneix molt bé, doncs, com és d’accessible la capital del Garraf. Tant és així que l’any 2022 va recollir, en el llibre Day by Day, un cúmul de situacions invisibles que pateix el seu col·lectiu. “Va ser la manera de canalitzar la impotència que sentia en aquell moment”, indica.

Per Massó, Vilanova i la Geltrú és una ciutat practicable, però no accessible del tot: “La ciutat és més accessible que fa deu anys, però encara no puc gaudir-la plenament. En gaudeixo només una part”. La jove ha explicat que en el seu dia a dia es troba amb moltes barreres arquitectòniques, la majoria a l’espai públic, i que moltes vegades evita anar a segons quins espais perquè no estan preparats: “Ara que ve l’estiu i molta gent va a la Nau, jo no hi vaig perquè, tot i que l’equipament és accessible, el camí fins allà no ho és; des de la rambla Sant Jordi fins a la Nau he d’anar per la carretera”.

Aquestes barreres arquitectòniques deriven, després, en barreres socials i acaben excloent persones com la Joana: “Veure que no pots fer el mateix que els altres em genera impotència”. A poc a poc, l’activista ha après a gestionar aquesta mena de situacions i ha entès que “no és culpa meva, sinó d’algú que no ha pensat que aquell espai ha de ser per a tothom”.

Per a la majoria de les persones, però, aquestes situacions passen desapercebudes. Massó ho atribueix a “una manca de coneixement”. “Si hi hagués un tant per cent més elevat de discapacitats, el món seria molt més accessible”, lamenta Massó, que també es refereix a la gent gran, dones embarassades o famílies que passegen amb cotxets. “És un tema d’accessibilitat universal”, afirma la jove activista. La vilanovina confia que tard o d’hora el seu col·lectiu pugui ser el màxim d’autònom possible, i que a l’hora de fer un tomb per Vilanova no hagi de parar-se a pensar per quin carrer pot passar i per quin no.

Més enllà de les barreres arquitectòniques, hi ha una comunitat que s’ha d’enfrontar a desafiaments a l’hora de sortir al carrer, anar a una botiga o a veure un espectacle. Es tracta de les persones amb trastorn de l’espectre autista, que són especialment sensibles als estímuls sonors o tenen dificultats per comprendre els cartells dels espais públics o dels establiments. Trini Bove és mare d’un infant neurodivergent i coordinadora de l’associació, establerta al Penedès i al Garraf, Autisme amb Futur. Tot i que celebra que a Vilafranca s’hagi fet un pas endavant i s’hagin impulsat les primeres accions per fer la vila més accessible, considera que encara hi ha un llarg camí per recórrer. “Cada vegada hi ha més esdeveniments que compten amb una hora tranquil·la, ho hem vist a les Fires de Maig d’enguany o a les rues de carnaval i de reis”, ha apuntat. Un avenç que depèn d’un altre factor, la conscienciació dels actors implicats en els esdeveniments. “A la zona d’atraccions de les Fires de Maig, a despit de l’hora tranquil·la, la música continuava sonant”, lamenta.

D’altra banda, les persones neurodivergents necessiten disposar d’espais amb una clara delimitació perquè les aglomeracions i la falta de signes visuals els poden provocar confusió i dificultats. Per aquest motiu, solen necessitar entorns ordenats i previsibles per poder moure’s amb seguretat i de manera autònoma. Si tornem al cas de Vilafranca, Bove té clar que la ciutat no és cognitivament accessible, ja que la gran majoria de cartells tan sols estan escrits. “És necessari impulsar un projecte que contempli la col·locació de pictogrames en serveis, comerços i institucions”, reclama. Alhora, Bove considera que el camí a seguir rau a impulsar contextos més amigables, és a dir, per als vianants, que permetin reduir els riscos a tots els col·lectius que, d’una manera o altra, tenen alguna dificultat a l’hora de trepitjar el carrer.

Fa quatre mesos que l’Àngels i l’Albert van ser pares. Una parella jove que mai havia copsat els problemes de mobilitat que els podria generar el poble on han viscut tota la vida. Gelida té una orografia complicada, caracteritzada per pujades i carrers més aviat estrets. Una circumstància que ha fet que sortir al carrer amb el cotxet s’hagi convertit en una cursa d’obstacles. “Majoritàriament, anem pel mig del carrer, ja que ens trobem amb voreres que fan un pam o amb jardineres o senyals que obstaculitzen el pas”, explica l’Àngels. I és que el cas encara s’agreuja més al centre del poble, on els carrers són de plataforma única. Un punt negre que genera situacions incòmodes i perilloses per als vianants. “Constantment hi ha vehicles circulant a una velocitat excessiva o aparcats indegudament”, afegeix.

Aquests carrers, sovint no han estat dissenyats tenint en compte la realitat de les famílies amb infants, persones amb mobilitat reduïda o gent gran. La manca de separació clara entre l’espai destinat a vianants i el dels vehicles fa que cada sortida sigui un maldecap. Aquesta incertesa es tradueix en moviments constants per evitar obstacles, pujar i baixar voreres, esquivar cotxes mal aparcats o fer marxa enrere davant d’un vehicle que no cedeix el pas. Per aquest motiu, per a l’Albert, no tan sols es tracta d’una qüestió d’incomoditat, sinó de seguretat. “Quan passa un cotxe, hem d’arraconar-nos tant com podem, i sempre amb l’ai al cor”, etziba.

Tot i que en els darrers anys s’han arreglat diverses voreres, hi ha moltes zones que continuen sense ser accessibles. Així doncs, creuen que s’hauria de fer una diagnosi dels carrers del municipi amb l’objectiu de detectar els trams on es podrien eixamplar les voreres, les zones on no hi ha passos accessibles o eliminar el mobiliari urbà que obstaculitza el pas de les persones. “La prioritat haurien de ser els vianants, per tant, si no es pot ampliar una vorera o millorar l’accessibilitat d’un carrer, s’hauria de convertir en zona de vianants”, conclouen.

En Francesc Serra és de Vilanova i la Geltrú, té 52 anys i és cec, pràcticament, des del seu naixement. Ha dedicat tota la seva vida laboral a vendre cupons de l’ONCE i, ara que ja està jubilat, destina unes hores setmanals a ensenyar llenguatge braille a la seu que aquesta entitat té a Vilanova i la Geltrú.

Al llarg de la seva vida en Francesc ha detectat com s’han anat eliminant barreres arquitectòniques, però es queixa de la lentitud i la poca iniciativa de l’administració pública per avançar: “El que és al·lucinant d’aquest país és que fa gairebé 40 anys que està en vigor una llei de supressió de barreres arquitectòniques i encara estem com estem. És igual el partit que governi, els ajuntaments no hi inverteixen gaire i qui de debò fa projectes, busca solucions als problemes i hi posa diners és l’ONCE”, rebla en Francesc.

Malgrat que, tal com anota aquest vilanoví, la llei fa quaranta anys que existeix, va passar molt temps abans que es comencés a desplegar: “Només fa 25 anys que els trens de Renfe porten megafonia, la llei feia anys que existia, però no hi havia manera que la instal·lessin. Per nosaltres agafar el tren per anar a Barcelona era pràcticament impossible, no sabies mai on eres. I el més sorprenent és que el metro des de principis dels anys 80 que en portava!”, comenta. El del tren és només un exemple de la desídia que, segons el Francesc, les administracions –totes– tenen per invertir en l’eliminació de barreres que permetin millorar l’autonomia i la vida de les persones amb alguna dificultat física. “Fins a finals dels 90 els medicaments no incorporaven el braille i si es va aconseguir que ho fessin no va ser perquè els governs hi insistissin, sinó perquè l’ONCE ho va pagar”, comenta.

L’odissea d’arribar a la platja

En Francesc Serra reconeix que en els últims vint anys s’ha avançat, però assenyala que encara queda molt camí a recórrer: “A Vilanova i la Geltrú, per exemple, fa quinze anys que no hi havia ni un sol semàfor sonor, ni un! Ara n’hi ha uns quants, però quan s’avarien els costa d’arreglar-los. No hi ha un manteniment adequat”. També considera que la regulació del trànsit i la pressió sobre els conductors que aparquen sobre les voreres o enmig de zones de pas ha millorat la seva mobilitat “perquè fa uns anys caminar per Vilanova era un esport de risc, havies d’anar esquivant cotxes mal aparcats i sempre et podies trobar amb unes obres a la vorera sense assenyalar”, diu.

A banda d’ampliar el parc de semàfors sonors i millorar-ne el manteniment, una de les assignatures pendents que, segons en Francesc, té la seva ciutat és millorar l’accés a les platges: “Per una persona que no hi veu, accedir a segons quines platges és molt difícil, a Sitges ho tenen molt més ben resolt”, manifesta.

En Francesc Serra assumeix que el col·lectiu de persones amb diversitat funcional és reduït i això fa que l’administració no prioritzi les seves necessitats a l’hora de planificar inversions. Amb tot, insisteix que la llei s’ha de complir: “Quan es fan obres noves ja es fan accessibles, però hi ha molts altres aspectes que per a la majoria passen desapercebuts. Els cotxes elèctrics, per exemple, molt pocs incorporen algun sistema a les rodes que fa que els sentim, la majoria són silenciosos i ens emportem un ensurt rere un altre”, explica.