El 10 de març passat aquest setmanari va organitzar, a l’Escorxador de Vilafranca, una jornada dedicada al comerç de proximitat. L’acte tenia la voluntat de ser un espai de debat i reflexió, que servís per recollir els neguits i les reclamacions –llargament reivindicades– dels comerciants i botiguers del territori. Al mateix temps, es va donar veu a les persones que ara ocupen les carteres de comerç als ajuntaments de Vilafranca, el Vendrell i Vilanova, convençuts que l’administració local té molt a dir sobre el comerç. Treballar braç a braç amb comerciants i polítics i, sobretot, fer que poguessin seure plegats en un ambient distès, ens ha donat l’oportunitat de fer un diagnòstic més o menys acurat sobre l’estat de salut del nostre comerç.
No descobrirem res de nou, però, si diem que el petit i mitjà comerç, majoritaris al Penedès, passen per hores baixes. La baixada del consum l’afecta, però hi ha un seguit de problemes que venen de més enrere i que han provocat un degoteig constant de botigues tancades als centres de les ciutats. Es tracta, bàsicament, d’un canvi en el model de compra, una tendència propiciada per un capitalisme ferotge que només ha acabat beneficiant, un cop més, el peix gros. Per aquest motiu, el reportatge que aquesta setmana publiquem també treu els drapets al sol a l’administració. Perquè els ajuntaments són, al cap i a la fi, els que tenen les eines (com a mínim, més que els botiguers) per poder reduir la llarga llista de reptes que el petit comerç té per davant.
L’administració, sigui del color que sigui, ha de treballar per discriminar en positiu el comerç de barri perquè, no ens enganyem, continua tenint molts avantatges: és un element cohesionador, és un espai de socialització, manté l’activitat als centres de les ciutats i crea ocupació que, a més, és estable. De fet, a les ciutats on els lloguers comercials s’han disparat i on les grans superfícies s’han menjat un tros del pastís, els nuclis urbans s’han anat apagant. És el que li està passant, segurament, a municipis com Vilafranca, el Vendrell i Vilanova. Per això, cal que ajuntaments i consumidors entenguin que sense comerç no hi ha vida als carrers, i que la seva promoció juga un paper essencial en el manteniment de les estructures bàsiques i el paisatge urbà dels pobles. Tot sense oblidar que els comerciants també haurien de fer un esforç per buscar escletxes i noves formes d’atraure els compradors. Per sort, ara com ara, la proximitat és un valor a l’alça.
