Vint-i-dos dies de sentir rugir i escopir foc al volcà: més d’una desena de milers de persones evacuades o confinades, més d’un miler d’edificacions engolides per la lava, més de 500 hectàrees devastades: poblacions, cultius, camps de plataners, polígons industrials, ramats i bestiar… (repeteixo més perquè malauradament la vomitada de dades funestes s’actualitza i augmenta hora a hora), multitud de vies de comunicació interrompudes i un núvol de cendres i gasos susceptibles d’esdevenir tòxics que s’estén sobre La Palma i molt més enllà.
Mentrestant, es reprodueixen els tremolors profunds que avisen que el magma segueix actiu i amenacen que s’obrin noves boques que expulsin més foc. I aquest diumenge ens hem despertat amb la notícia que s’ha produït el trencament de la paret nord del Cumbre Vieja, per on s’expel·leix material incandescent i roques gegants de l’alçada d’una casa de tres pisos.
Li diuen emergència geològica, processos de transformació d’una illa encara jove, però em sembla una catàstrofe a càmera lenta, una successió d’imatges dantesques que, malgrat la seva innegable grandiositat, no puc contemplar des d’un punt estètic o evolutiu.
Per damunt de l’espectacle encès, se’m superposen les imatges –vistes o imaginades– de totes aquelles persones que han hagut d’abandonar els seus paisatges quotidians, les seves collites, els seus animals, les seves cases –i qui diu casa diu vida viscuda: objectes carregats d’història personal, fotografies, llibres, roba, regals amb vivències associades… tot allò que t’ha acompanyat al llarg d’una gran part de la vida– i han de contemplar, o imaginar, com la lenta o no tan lenta progressió de la lava ho fon tot amb la insensible llengua de foc.
Sento una immensa compassió –en l’accepció reivindicada per Kundera: “En els idiomes derivats del llatí, la paraula “com-passió” significa no podem mirar impertèrrits el sofriment de l’altre […] tenir compassió significa saber viure amb l’altre la seva desgràcia, però també sentir amb ell qualsevol altre sentiment: alegria, angoixa, felicitat, dolor”– pel dolor de les seves pèrdues, per la por i la incertesa del seu futur, però encara més sento impotència.
Impotència davant de la incapacitat de defensar-nos d’aquestes forces de la natura que els segles no ens han ensenyat a respectar; impotència per no haver sabut evitar, ni preveure prou, les conseqüències d’habitar les zones volcàniques; impotència perquè l’enorme desplegament de mitjans tècnics i científics (geòlegs, vulcanòlegs, equips de bombers, agents forestals, forces armades…) no és capaç d’aturar i minimitzar la tragèdia.
Sí, compassió per La Palma i tots els “palmeros”, però, sobretot, impotència davant de la fragilitat de la condició humana.
