Els recels i desconfiances entre ERC i Junts estan cansant a molts seguidors del procés català. És ja una qüestió d’ètica nacional: i ara, què fem? Què ha de ser el proper 11 de setembre, si és que la causa s’ha de mantenir? Quina actitud s’adopta amb una Espanya que encara hem conegut més aquests darrers temps? Per què haurà servit l’enfrontament i la generositat de tants?
Pel que fa a Junts, després d’un llarg procés per aclarir l’embarbussament polític entre centre-centre, centre-dreta i centre-esquerra de l’antiga Convergència, han quedat uns Junts que, ara sí –no ho acceptaven abans–, vol presentar-se com un partit prometedor d’unitat estratègica, deixant més o menys clar que s’ha allunyat, si més no, de la dreta (de moment les conselleries principals que tenen el poder executiu, mantenen l’ambigüitat). La novetat està en què Puigdemont, com si s’hi veiés més amb cor, ara parla d’una unitat activa, remarcant que ha de ser “intel·ligent” i a l’entorn d’una estratègia. Hi afegeix la confrontació de sempre, que al nostre parer fins ara ha sigut tan sols parlamentària i que no li impedeix mantenir el pacte amb el PSC-PSOE a la Diputació i etc.
Tanmateix, com que el recurs de la “intel·ligència” sembla ser una crítica indirecta a ERC pel seu sentit massa practicista i “ingènuament” dialogal, aquest partit s’ha apressat a contestar que “I tant que hem de fer una confrontació intel·ligent!”, i reclama que n’hem de parlar. Des de fora, mentrestant, estem a l’espera de com s’acabarà el frustrat projecte d’unes converses amb el PSOE, el qual Junts, des del començament, bescanta, davant les picades d’ullet que fan al PSOE, Ciutadans i el mateix PP.
On deu ser la “intel·ligència” que reclama Puigdemont i que corrobora Aragonès? No han dit, encara, amb quines mesures es posarà en pràctica… Penso que la intel·ligència ha de ser allà on havia de ser sempre i que molts hem reclamat tot i acceptar-ne l’extrema dificultat: en la forma de govern social i democràtic –progressiu control de tota mena de lobis, sobre l’habitatge, la construcció, bancaris; treball conjunt als ajuntaments, acció internacional, convocatòria permanent a la ciutadania.
I, com es fa perquè aquesta confrontació tingui recorregut salvant les prioritats de tot govern responsable que vol convèncer els ciutadans exigents i vol seguir en la confrontació? Que sap cedir quan convé i mantenir una línia de govern coherent que permeti subsistir, amb prou força i prestigi, fins al moment de la veritable confrontació? Quina és l’opció preferible?
Realment, cal ser intel·ligent, però a més, valent. No a costa d’un altre. És aquí on aquestes qualitats es posaran a prova si són exercides en comú, cosa que fins ara no hem vist…
