Ara fa quatre anys escrivia des d’aquestes pàgines un article que vaig titular “Tots són iguals?”, demanant responsabilitat i exercici de la ciutadania davant de les eleccions que s’aproximaven. Avui hi insisteixo, sabedora que les circumstàncies han canviat i no precisament per a millor.
Els últims anys han estat durs, duríssims per a molts dels nostres consemblants, i ens han afectat i afecten tothom, des de diversos fronts. Més de dos anys de pandèmia, d’una crisi sanitària amb aparença d’assot bíblic, que vam veure arribar amb incredulitat i va arrasar vides, salut, economia, treballs i una confiança, segurament no justificada, que al segle XXI ja no eren possibles aquestes catàstrofes globals.
Uns efectes, anunciats a bastament però no gaire escoltats, del canvi climàtic que avui ja es despleguen ostensiblement en forma de fenòmens atmosfèrics inaudits, de l’escalfament i el desglaç dels casquets polars, de la pujada del nivell del mar i, darrerament, a casa nostra també, amb una sequera que ens està afectant l’agricultura, la ramaderia, el nostre paisatge i ben aviat segurament els nostres hàbits d’higiene i lleure. Ultra manifestacions conspiranoiques, bulos i notícies falses que no fan més que confondre, el cert és que els efectes de la calor inusual i la manca d’aigua es fan presents en fets tan lamentables com que s’hagin de sacrificar els peixos d’alguns pantans per preservar la qualitat de la poca aigua restant o que als camps de fruiters s’hagin de malbaratar els fruits abans de poder collir-los, per salvar, almenys, els arbres. Els nostres camps i marges ressecs, els boscos convertits en possibles teies i els arbres gens esponerosos en ple esclat de la primavera ens entristeixen i avisen del que pot venir si no plou aviat, bé i on ha de ploure.
Les previsions són fosques en un món d’extremismes i que massa sovint ens sembla embogit i deshumanitzat. Tant, que hi ha qui enarbora unes polsoses i més que ambigües prediccions de Nostradamus per al 2024.
Estem cansats, decebuts, i és fàcil que davant d’una cita electoral tinguem la temptació de projectar la nostra frustració contra els polítics que no ens arreglen la vida (“tots són iguals”) i quedar-nos a casa, perquè això de les urnes no serveix per a res.
Però ens tornaríem a equivocar: tot el que pugui ser millorable és a les nostres mans. Les ciutats, els pobles, són de cadascú de nosaltres i mirar de fer-los més habitables és el nostre dret i la nostra responsabilitat.
Escoltem, reflexionem, raonem i després anem a votar perquè, com deia el crític literari George Jean Nathan, “els mals governants són elegits pels bons ciutadans que no voten”.
