Avui dia pot semblar estrany, sobretot al jovent, però sovint els llibres han estat considerats un perill i, doncs, han estat prohibits i perseguits. Sense arribar als extrems plantejats per Ray Bradbury, al llarg de la història ens trobem amb nombroses cremes de llibres i, encara més, amb llistes de llibres prohibits pel fet de ser considerats herètics o perillosos (moralment, políticament…). Pel que fa a cremes famoses, no m’hi entretindré, perquè Fernando Báez n’ha documentat un bon nombre a la seva Nueva historia universal de la destrucción de libros (Editorial Destino, 2011): des de l’emblemàtica biblioteca d’Alexandria, passant per l’afavorida pel frare Savonarola a la Florència de final del segle XV o la planificada per Joseph Goebbels a l’Alemanya nazi de 1933.
Pel que fa a prohibicions, sense cap mena de dubte, les més conegudes, i més properes per a nosaltres, són les dels famosos índexs (Index Librorum Prohibitorum) de la Inquisició, que es van allargar fins al segle XIX, els darrers anys amb la intenció clara de protegir l’església i la monarquia de les idees revolucionàries que arribaven de França. Es veu que a la frontera, una de les coses més buscades eren els llibres, béns preuats per bona part dels il·lustrats i els intel·lectuals de l’època, sovint coneguts amb el nom d’afrancesats.
Al segle XX, i sense moure’ns de les fronteres de l’Estat espanyol, la censura franquista és una altra de les mostres més clares de la persecució del llibre, i de la cultura en general, tant el de producció autòctona com el d’importació. Les anècdotes en aquest camp són nombroses i la forma d’esquivar les prohibicions, d’allò més diverses i enginyoses. Una va tornar a ser el contraban, el fet de passar llibres d’amagatotis per la frontera, tan habitual que en les preguntes de si tenies alguna cosa per declarar, els llibres sempre hi eren presents, fins a la dècada de 1970. Els qui ja tenim uns quants anys, no només ho recordem, sinó que en podem explicar alguna anècdota i tot. La més divertida i significativa que recordo haver llegit l’explica l’Alfred Pérez-Bastardas, en un article titulat “Records sobre llibres en la inauguració de la Biblioteca pública de Bolvir” (Querol, núm. 18, primavera 2016, p. 74), en què narra com van burlar la policia espanyola a la frontera de Puigcerdà: van amagar els llibres que havien comprat a França sota el matalasset del llitet de la seva filla, col·locat al seient del darrere. Quan la policia va haver inspeccionat el vehicle a fons i va voler entrar a la part posterior, la mare, la il·lustradora Maria Rius, va clavar un bon pessic a la filla, que dormia plàcidament. Es va despertar amb uns plors tan eixordadors que van fer que la policia els fes passar amb un enutjat “Vayan, váyanse ustedes y pasen de una vez!”. Hi portaven, entre altres, uns quants volums de les Edicions Catalanes de París, creades l’any 1969 a la capital francesa. Avui, per sort, gairebé costa de creure, però val la pena recordar-ho, perquè a massa països del món encara hi ha llibres prohibits, però sobretot perquè no pugui tornar a passar, perquè no haguem de tornar a patir censures de tota mena per qüestions polítiques, morals o religioses.