Crisi i creació sempre han anat lligades. Però de quina manera? Un artista, un escriptor, crea a partir d’un moment anímic que tant pot ser d’exaltació vital com de dolor, quan no reactiu a la incomprensió ambient que el fa saltar per damunt d’ell mateix, sobreposant-se a les dificultats. Consultem les biografies dels grans autors i trobarem aquest fil conductor.
Un amic em deia no fa gaire que, llevat d’algunes excepcions, un fet tan extraordinari com el “procés” no sembla haver donat gaire de si com en altres èpoques, la modernista o la noucentista, per exemple, que van ser una explosió de creativitat artística en tots els àmbits. Ara només el camp de la música sembla mantenir l’expressió de la cultura, si bé en l’àmbit popular. I la crisi del coronavirus? Aquest tall radical en les nostres vides produït per la malaltia, les morts i els dols, i la crisi econòmica i social i, per tant, també política i cultural, ¿serà un motor per a la creativitat més enllà de la gravació d’un bon vídeo? Un quadre com el Guernica, de Picasso, defineix un moment històric; a això em refereixo. Aquell, però, era un altre moment en què els artistes no es veien sepultats entre tants interessos nauseabunds.
En les condicions actuals és difícil no paralitzar-se davant les amenaces víriques que afecten la mateixa existència humana o la de restar a l’atur de per vida. En temps més reculats també n’hi havia, “d’obscenitats bancàries”, com escriu Joan-Pere Viladecans en un article publicat l’any 2012, però no eren tan generalitzades. Viladecans, visionari dels nostres temps, deia en el mateix article: “Avui, la crisi, aquesta crisi, és especialment desactivadora. Castradora. Un nuvolot col·lectiu immens que cau a plom sobre la sensibilitat del creador (…). El panorama és desolador. Al creador [algú que tingui una mica del geni de Miró o de Rilke, apunto jo] solament li queda llançar el seu missatge al mar, dins de l’ampolla de nàufrag”. A la història sovint ha estat així. Però un autor necessita trobar-se amb el seu públic, rebre l’eco d’allò que fa. Crisi i creació van lligades, deia. Ara la pregunta és: ¿el treball d’autors d’un cert nivell, aquells amb què l’esdevenidor proveeix una galeria de clàssics, es considera un bé necessari?
