Els nous brots de la Covid registrats en les darreres setmanes i les imatges dels mitjans de comunicació de discoteques, les botellades o concerts, repetides una i altra vegada, han creat un estat d’opinió sobre l’actitud que tenen els joves i la seva part de culpa en la difusió del virus a casa nostra. Les converses d’adults que tenim quan parlem de la pandèmia giren al voltant de les actituds irresponsables de la gent i quan es fa, immediatament s’associa als joves. Fa pocs dies fins i tot el responsable d’emergències sanitàries del Ministeri de Sanitat, Fernando Simón, demanava ajuda als anomenats influencers perquè animessis els joves que complissin les normes de protecció i higiene. Més clar, impossible. Realment són els joves el focus del problema?
El terme jove s’utilitza per descriure un adolescent d’uns 18 anys que tot i que ja es consideri adult, encara no ha assolit aquest estatus. L’adolescència és la fase del cicle vital de les persones en què més canvis físics i cognitius experimenten. Un dels canvis més rellevants és la maduració del cervell i la creació d’una xarxa sòlida de connexions neuronals al lòbul prefrontal, situat just sobre dels nostres ulls. Segons el doctor Andrew Garner, aquesta àrea no acaba de madurar del tot fins als 24 anys i està estretament vinculada amb el control dels impulsos, la capacitat d’empatia o la planificació.
Les evidències científiques de vegades s’han de veure amb perspectiva perquè podem caure en simplicitats. Quan es parla dels joves i la seva falta de maduració s’ometen diversos aspectes. El primer és que el fet que el cervell del jove encara estigui madurant no vol dir que no tingui capacitat per empatitzar, reflexionar, planificar o controlar els seus impulsos. És una qüestió de grau, no pas d’incapacitat, i en aquest punt hi influeix també l’educació emocional que ha rebut el jove. El segon aspecte a destacar és el paper que els adults adoptem com a models dels joves. Les escoles començaran amb alumnes amb mascaretes però mentrestant, a la televisió veurem jugadors de futbol abraçant-se sense, terrasses plenes amb adults fumant o avis amb mascaretes amb el nas a l’aire. Si ens posem a culpabilitzar sortirem tots malparats. La responsabilitat comença i acaba sempre per un mateix.
