Érem tots rics i feliços i presumptament vivíem per sobre de les nostres possibilitats. Llavors va venir la bombolla immobiliària i tot aquest somni que tenim a les mans es va convertir en realitat. La princesa es va quedar en una trista granota que volia tornar a la bassa. Llavors, qui més qui menys va implementar la seva forma per sortir d’aquest pou, que va ser més profund del que els més avantatjats aventuraven.
De mica en mica ens hi vàrem anar acostumant, i així van anant passant dies i anys fins als nostres dies. Ara per ara ja hem superat aquest entorn de crisi i les aigües han tornat al seu lloc, però la gran majoria de treballadors han entrat en una situació de precarietat laboral a causa de la normativa laboral vigent, que per una banda ha fet molt més fàcil acomiadar els treballadors i, per altra banda, el mercat laboral ha rebaixat considerablement els salaris.
Tot això es nota molt més en zones com el Baix Penedès, que s’ha entossudit a viure del turisme que ens visita. Una font d’ingressos, almenys a casa nostra, cada dia amb menys poder adquisitiu i amb més amplitud temporal. Feia anys que no veia tants turistes i durant tants dies a les nostres platges. Hi havia estius que es concentraven en les primeres setmanes d’agost però enguany, amb el temps favorable, hi havia visitants durant molt bona part del juliol, agost i fins a la Diada, que va baixar considerablement.
Ara el gran repte és allargar aquesta temporada durant altres mesos de l’any per donar vida a l’hostaleria i altres establiments que viuen d’aquests visitants puntuals. Estem cansats de professionals que realitzen un molt bon grapat d’hores a la setmana i potser el contracte no arriba ni de bon tros a la seva realitat i falta que aquestes siguin compensades d’alguna manera. Aquesta situació fa especialment feble la nostra costa.
