La immersió lingüística, a Catalunya, no només ha constituït l’única possibilitat de comptar amb una escola integradora, igualitària i catalana, sinó que també ha comptat amb l’aprovació entusiasta i admirada, arreu del món, de totes les persones –mestres, pedagogs, polítics, experts, etc.– que l’han observada amb el cervell en acció. Estem parlant d’un èxit total, global, universal, sistemàtic i permanent. Tant, que tot el ventall polític català hi dóna suport, sense dubtes ni mitges tintes.
Tot, també PSC, ICV, Podem, Comuns, etc., tot. No només el sobiranisme exaltat i l’independentisme intolerant (que, com tothom sap, només volen fracturar i dividir). Tot el ventall polític, menys PP i C’s, que sumen 36 diputats (de 135). És clar que per destrossar-nos el sistema sanitari, amb menys en tenien prou (o s’ho pensaven). 113 famílies (d’1.750.000?, no ho sé, dic jo…) a Catalunya han demanat ensenyament en castellà. En queden 1.749.887.
A les escoles de Catalunya, el català s’hi ensenya com a primera llengua i el castellà, com a segona. Dir que s’hi ensenya en condicions d’igualtat em sembla una afirmació política assenyada i ben intencionada, però no del tot certa. Els alumnes de Catalunya aprenen més català que no pas castellà, n’estic absolutament convençut. Ara bé, els resultats són excel·lents en tots dos casos. Els rendiments estadístics canten. I els alumnes que en surten tècnicament més beneficiats –també ho tinc molt clar– són els que tenen el castellà com a llengua familiar. L’entorn general –a bona part del país, cinturó de Barcelona a part– i l’escola els proporcionen el nivell de català necessari, i la pràctica a casa els dóna la fluïdesa i l’accent oral castellans a què els mestres catalanoparlants, per bé que ho fem, no podem arribar.
En qualsevol cas, el nivell assolit en totes dues llengües és absolutament suficient perquè els alumnes –els que en tinguin ganes– es plantegin les expectatives formatives i professionals que vulguin. Tant en català com en castellà, vull dir.
Davant d’aquest panorama, PP i C’s (o C’s i PP) reclamen l’ensenyament trilingüe. En comptes d’avergonyir-se del que el govern Bauzá va perpetrar a Ses Illes –tot i que els ha costat el que els ha costat–, el continuen proposant com a model. Redéu, s’ha de ser obtús…! O fer-ho veure…
Si almenys parlessin clar, estalviaríem temps. El que volen és tornar a situar la llengua catalana al residu folklòric que tant complaïa el franquisme. Si no, ¿per què proposen les tres llengües al terç? ¿Per l’anhel cosmopolita, modern i de ciutadà del món que els mou? Provincians mesetaris tancats, per què ho fan? Si hi creguessin de debò, si a Catalunya en tinguéssim prou amb un 33% de català, ¿no en tindrien prou, a Espanya, amb un 50% de castellà? ¿Per què no proposen, a Espanya, l’ensenyament bilingüe que volen per a Catalunya, si allà els seria molt més fàcil, sense la pesada, obstinada, separadora càrrega de la llengua catalana?
Si tant els interessés l’anglès, potser caurien en l’anecdòtica realitat que a Anglaterra –amb permís de la Grècia antiga– va néixer la democràcia tal com l’entenem actualment. I Catalunya –quan era un país normal– els feia la competència. ¿Ho entenen, PP i C’s –en anglès–, el que va dir Pau Casals a les Nacions Unides?
Com diu el Pep Font, cada setmana, a les pàgines de El 3 de Vuit, au va, home, va…!
