El 21 de desembre de 2017, dia de les eleccions del 155, imposades pel Govern del PP que va suspendre la migrada autonomia de Catalunya, va començar la XII legislatura al Parlament. Ho va fer de mala manera, ha estat un despropòsit de cap a cap –com no podia ser d’altra manera, amb presos polítics, líders polítics exiliats i veto a la investidura de fins a tres presidents– i el 14F haurà acabat de la mateixa manera que ha anat: amb l’enèsim intrusisme judicial, que ha inhabilitat el president Torra per penjar una pancarta, i que ha imposat les eleccions en plena pandèmia, contràriament al sentit comú i ignorant el que demanaven la majoria de partits polítics catalans. Tots, menys el del que és liderat per l’home que a priori té més informació sobre contagis. A qui les enquestes –oh!, casualitat– li somriuen. I per postres, amb la gent esporuguida, una de cada tres persones ha presentat al·legacions per no formar part de la mesa electoral, per no estar exposades a contagis. Però, esclar, hi ha interessos superiors al de la salut de la població. Amb aquest panorama, qui s’estranyarà que la participació faci una caiguda en picat –com preveuen les enquestes–, que tregui bona part de la seva legitimitat als comicis?
I per acabar-ho d’adobar, si la demoscòpia no va molt errada, a partir de dilluns haurà entrat al Palau de la Ciutadella tot un cavall de Troya, amb l’únic objectiu de rebentar les institucions catalanes. La classe judicial fa anys que promociona –i PP i Cs fa anys que blanqueja– un partit colpista, amb uns postulats retrògrads en tots els sentits. I ara en tindrem les conseqüències.
D’altra banda, és a punt de finir el compte enrere per ingressar a presó el raper lleidatà Pablo Hásel, per la lletra d’una cançó. Si no n’hi havia prou amb tenir presos polítics i polítics exiliats, doncs ara l’homologada democràcia espanyola és a punt d’engarjolar un músic, en una mostra més de la mentalitat imperant dels qui fan les lleis, i dels qui les apliquen. I sense que ens faci vergonya enviar polítics amortitzats a fer d’ambaixadors de les essències pàtries, a donar lliçons de democràcia, com les darreres vacances pagades al país de la tundra, on Borrellexit va sortir, un cop més, amb el cul escaldat.
La incògnita hi és, però crec que s’enduran una sorpresa: tornarem a guanyar perquè no ens hem cansat, simplement de tant en tant reposem per agafar forces… En tornarem a necessitar.