El vot de censura ha semblat un respir per a Catalunya per tal de refer la partida. Però l’afer mostra, un cop més, la cruesa del poder i què hi ha de bo a l’esquerra espanyola.
Tots coneixem la màfia corrupta i antiga de governants, més compartida i estesa del que sembla. Ha calgut, però, la sentència del cas Gürtel i que hagi quedat clar que Rajoy va mentir, perquè el PSOE veiés que la corrupció és pestilència i se sentís nu sense el tel de l’honorabilitat pública. És el mateix PSOE que havia pactat amb Ciutadans un programa de factura Íbex 35 i al qual volia afegir Podemos; que sabent que no hi ha hagut ni “rebel·lió” ni “sedició”, buscava vots a la dreta (Cs) proposant un canvi legislatiu contra l’independentisme o il·legalitzar, de fet, el PDeCAT, la CUP, ERC, Bildu, el PNB…; o combatre “democràticament” més de tres milions de votants espanyols.
Però li anava el futur. Ara practicarà diàleg: remourà “mordasses”, lleis laborals… També el “practicarà” Josep Borrell com a ministre d’Exteriors, de fòbies anticatalanes com Margallo i Dastis. Què faran Iceta (que ja coneixem) i Meritxell Batet (d’una ambigüitat calculada) dins d’un Govern presoner d’una història i d’un partit?
I encara més: a Badalona, tres regidors del PSC estan en tràmits de poder governar amb el suport dels dei del PP i el de Cs. La consulta de la moció de censura prevista no plantejava la possibilitat d’una aliança amb ningú; però ja se sap que en política el que és legal és ètic…
Quin programa seguiran tres regidors, sols, antisobiranistes, derrotats en les darreres eleccions, que depenen de García Albiol –declarat racista per organismes europeus– i de Cs?
És aquesta, doncs, la mena de gent en qui tenim les minces expectatives d’entesa. I amb qui haurem de jugar i pressionar parlamentàriament al risc que calgui i quan calgui.
