Vivim en una cultura amb uns clars orígens cristians. Durant segles aquesta religió majoritària ha anat treballant el seu ampli poder en la nostra societat. Amb el pas del temps sembla que la cosa hagi minvat, però hi ha partits encara que estan marcats en les seves postures majoritàries com l’avortament o l’eutanàsia en visions cristianes difícilment reconciliables amb altres de sentir contrari.
Estem parlant d’Europa, però en altres estats més moderns, com els EUA, han sorgit ja creences religioses que inspiren una part del seu electorat. Són les noves religions, que recullen una mica de cada cosa per donar respostes a les preocupacions del personal.
Abans teníem sants que es posaven dins el calendari anual i per anar bastint els festius i laborables per omplir tot l’any. A partir d’aquí el municipi es buscava la festa major quan li anava bé dins el calendari agrícola anual i després alguna festa més, segons les tradicions, per donar alegria al col·lectiu social.
Ara que ja tenim els sants més importants posats al calendari, hem d’anar posant dies internacionals. Primer de tot el d’identitat del poble o comunitat autònoma. Després, doncs, l’1 de maig, el dia del treballador, i endavant.
Ara de mica en mica s’haurien de posar altres dies com el de la dona, el de la pau universal, el de les llengües maternes i tants altres que tenim amagats al calendari de les causes universals. Però, clar, si en posem tants hauríem de fer una mica de neteja del calendari actual. Una cosa molt difícil per ara en què ningú arriba a acords amb ningú per coses que no són d’extrema urgència. Algun dia ho veurem. Tot arriba pel seu propi pes.
