La festa del solstici d’estiu, una de les nits més curtes de l’any i ben segur de les més celebrades, és Sant Joan. De la revetlla n’enyoro les fogueres, la feina de la canalla d’anar a recollir trastos per fer-les. Amb el foc, símbol –una vegada més– de renovació. Abans d’escampar les cendres cal saltar-lo, desafiar les brases. De la foguera, els amics de la Bisbal en diuen feixina, una paraula que ens agrada. Lluny de planys, de mirades enrere, tornaré a esperar el vespre, veient com es va apagant el dia, i buscaré la màgia de la fosca. Compartint coca i beguda. Escoltant la fressa de balls i petards, com una plena cercavila de foc, amb cels vessant lluïssors, esperances, anhels de llibertat. De ser República. Amb tota la ràbia de saber que hi ha presos polítics injustament tancats. Demà, nit de Sant Joan.
