De barbarismes en tenim molts, malauradament, i molts de força difícil erradicació. Però n’hi ha alguns que clamen a Déu, perquè són de solució molt senzilla i, sobretot, ben coneguda de tothom. Tal com hem dit diverses vegades, la cosa més important és l’actitud. Avui en comentarem alguns dels més escandalosos.
“Vam haver d’estar de peu tota l’estona, de tanta gent com hi havia.” Mira que la sentim, de vegades, aquesta, i això que ningú no pot dir que no sàpiga que aquí hi va drets…
“Mira, saps què et dic?, que no m’agobiïs…”, “Aquell professor s’agobiava fàcilment”. No m’atabalis és ben senzill, oi?; tant com que el professor s’atabalava.
“Posa’t el gorro, que fa molt de fred…”. Si no en tenim, de gorro, els catalans, que tenim fama d’anar sempre de gorra…!
“I el gol el va marcar el Lewandowski, com no…”, “Els de Vox, com no, van tornar a passar-se de rosca”. Què costa dir és clar, per descomptat, no cal dir, naturalment…?
“En breus moments li atendrem.” Li atendrem què? El seu problema? Li atendrem qui? El seu nadó? L’atendrem, home, l’atendrem, que és complement directe!
“Molt bé, un segundet, si us plau.” És evident que ve de segundo, oi? I que en català es diu segon, oi? I que un segon no cal fraccionar-lo més, oi? Doncs “molt bé, un segon, si us plau”.
I acabarem amb dos exemples més, que requereixen un comentari una mica més aprofundit, perquè no tan sols són construccions errònies sinó que, a més, esdevenen frases ambigües que es presten a confusió.
A la cafeteria o al forn, qui despatxa diu: “Sucre vol?” És evident que vol dir: “I de sucre, en vol?” Ai, el nostrat tresor dels pronoms febles, que desapareixeran abans que qualsevol altra espècie en perill d’extinció…! Però és que preguntar: “Sucre, vol?”, de fet significa: “Com és que vol sucre?, que no és diabètic, vostè?” O: “Que no sap que és molt dolent?” O altres interpretacions semblants.
El 23 de novembre de l’any passat vaig assistir a l’acte institucional de l’Ajuntament de Vilafranca pel Dia Internacional contra la Violència Masclista. Que consti que em va agradar molt, llevat de quan l’entrevistadora va comentar això a la ponent:
–Mira, l’altre dia vaig escoltar la conversa de la meva filla amb un amic seu i li deia: “Jo he estat educada per a mirar sempre endarrere, quan vaig sola de nit, mai mirar endavant.” Ja hem comentat altres vegades que aquí hi va el verb sentir, però és que, si no, a part d’una incorrecció lèxica en fem una de molt pitjor, d’educació elemental: què significa això d’escoltar les converses dels nostres fills?
