Deu anys sense el pare

Arran dels deu anys de la mort del meu pare, en Pere Martí Bosoms, conegut popularment com en Peric, amb els meus germans, en recordàvem diversos aspectes com la passió per la cuina o per l’hort, que tenia com un jardí; el coneixement de la natura (arbres, ocells, plantes…); i sobretot el seu optimisme, el seu vitalisme, que transmetia en tot i a tothom. Ens vam rabejar especialment, però, en un aspecte que el caracteritzava i que ens va encomanar als fills i, gosaria dir, als nets i tot: el seu gust per la manipulació de les paraules, per la tergiversació de frases fetes, en definitiva pels jocs amb aquesta llengua que estimava, que havia parlat sempre com la cosa més normal del món i que coneixia per tradició, no pas per haver-la estudiada. Aquests jocs lingüístics, comentàvem que eren fruit de la seva ironia, del seu gust per les bromes, sempre mesurades, perquè, com deia quan calia, ”les bromes porten aigua”, jugant, és clar, amb la polisèmia de la paraula broma. En vam repassar alguns exemples, que ara vull compartir, perquè per desgràcia s’està perdent a marxes forçades, aquesta capacitat de fer dir a les paraules altres coses que les que ens diu el diccionari, en part perquè l’humor, les bromes, els acudits, sembla que ja només es puguin fer en castellà, com si el català no en tingués una tradició riquíssima. De vegades li senties dir: “Estem ben esquerdats!” (jugant amb el verb que hi correspondria: cardats); o “No home, no, no em diguis mal parit, si de cas digue’m mal Peric” (quan algú fent broma, o no tant, li ho havia dit), o encara “Vigileu, que hi ha passes que s’aturen”, jugant amb la polisèmia del mot passa i ben actual amb la passa del coronavirus o covid-19. De vegades tergiversava frases fetes, com aquella tan popular castellana que fa: “Quien mal anda…”, “…va a la Mambla”, l’acabava ell (enviant-lo a la colònia de la conca del Ter en la qual havia nascut el seu pare: la Mambla d’Orís); o en matisava una altra: “El que ve de gust no mata”, amb un afegitó ple de saviesa popular: “però de vegades atropella”; o se n’inventava alguna de plena d’ironia, com aquesta: “No hem pas de córrer, tan sols anem ben de pressa, n’hi ha prou”. Altres vegades, sense saber-ne els noms tècnics naturalment, jugava amb l’homofonia, l’homonímia o l’antanàclasi. Si l’hi deia, “Papa, sense saber-ho ha fet com els poetes, ha jugat amb homòfons” o “Papa, acaba de fer una cosa tan estranya, de nom, com és una antanàclasi”, somreia i em mirava amb aquells ulls mig clucs, gairebé sempre espurnejants i alegres, com dient “aquests que han estudiat, ves què descobreixen”. Me’n ve a la memòria un cas que repetia sovint i que és una mostra d’aquest caràcter tan mediterrani que es fot una mica de tot, del mort i del qui el vetlla, que diu la dita, i que té un gust gairebé exagerat per tot allò que és escatològic i mortuori. És aquest, que potser ni tan sols era de collita pròpia, però que havia fet ben seu, i que aviat no s’entendrà perquè les vocals neutres, les elisions… cada vegada costen més de trobar en aquesta nostra llengua que s’acosta, a marxes forçades i també fonèticament, a la castellana: “Si no s’hagués mort, que haguera, que haguera [caguera, caguera], si no s’hagués mort, que haguera [caguera] viscut”.

Res, que, parafrasejant el poeta de Roda de Ter, podem dir perfectament, fins i tot al cap de deu anys llargs d’haver-nos deixat, que “Se’ns fas present en les petites coses/ i és en elles que et pensem i t’evoquem,/ segurs com mai que l’única esperança/ de sobreviure és estimar amb prou força/ per convertir tot el que fem en vida/ i acréixer l’esperança i la bellesa.” (Miquel Martí i Pol: fragment de Lletra a Dolors, amb disculpes per la manipulació)

I és així perquè el meu pare, en Peric, com tants i tants pares i mares que ens han precedit, va ser mestre en moltes coses, un mestre sense haver pogut anar gaire a escola, un mestre de la vida més propera i quotidiana.