Per edat, i per lletraferida, recordo molts fragments de les Rimas de Gustavo Adolfo Bécquer, i aquests versos d’una rima mig oblidada em tornen puntualment cada any, al voltant de Tots Sants.
Encara que la nostra societat, consumista, accelerada, hedonista…. sembla que viu força d’esquena al culte i a la litúrgia de la mort, que tantes altres cultures preserven amb un accent molt més viu –recordo la novel·la d’Enrique de Hériz, Mentira, on un personatge central era una arqueòloga especialista en el tractament de la mort a diverses cultures aborígens que ens mostrava un ampli ventall de maneres d’acomiadar, o no, els morts–, conserva la tradició de la visita al cementiri el dia de Tots Sants, un cop complert el ritual, bastant més popular però amenaçat per altres celebracions foranes, d’afartar-se de les castanyes, els panellets i el vi dolç de la castanyada.
Una tradició, per cert, que també es va perdent, perquè l’1 de novembre, als cementiris, hi va més gent que en un dia qualsevol, però molta menys que hi anava anys enrere. Segurament, a mesura que les creences transcendentalistes van perdent vigor, que cada cop som més descreguts i tendim a pensar que els que han marxat ja no hi són, ni al cementiri ni enlloc, ens anem convencent que és una pèrdua de temps emprar part d’un dia festiu en una visita al cementiri.
Tanmateix, els morts segueixen amb nosaltres. Aquells a qui hem conegut i estimat resten més o menys amagats, no només en la nostra sang i en alguns trets genètics, si es tracta de parents, sinó en multitud de records i en alguns objectes i paratges. Apareixen associats a detalls del nostre dia a dia de manera traïdora i impensada. Formen part del nostre imaginari i de la nostra història i ens surten al pas, a voltes per fer-nos somriure, a voltes per neguitejar-nos o fer-nos desitjar poder fer anar la moviola.
Per això jo encara vaig al cementiri. Els meus morts més propers, els pares, són molt presents en la meva vida, sobretot ara, que m’he fet gran i els puc comprendre millor. Sobretot ara que, cada cop més, enyoro la memòria irrecuperable que es van endur. Allò de la biblioteca que es crema cada vegada que mor un vell. Aquell “Això segur que el papà o la mamà ho sabrien”, o aquell “Com xalarien si haguessin pogut arribar a veure això altre”.
I sé perfectament que al cementiri no els trobaré, que em quedaré palplantada amb les flors blanques de cada any i que no hi haurà més que un decebedor monòleg, davant d’unes inscripcions mudes i fredes que no tenen res a veure amb els éssers que van ser, i que només em recorden quants anys han passat.
Però hi vaig i hi continuaré anant. És allà on els vaig deixar per últim cop i, almenys un dia a l’any, vull fer-los uns minuts de companyia. Per allò que no se sentin sols del tot, com deia en Bécquer.
