Després de l’octubre del 2017, l’independentisme hauria de tenir clar fins on està disposat a arribar, què està disposat a guanyar però sobretot què està disposat a perdre. Dir-se la veritat.
La reacció a la sentència que suposa una condemna de cent anys per a nou persones amb xifres que van des dels tretze anys per a Oriol Junqueras fins als nou anys per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ha estat diversa i marcada pel relat del Govern espanyol. El fals debat de la violència i les acusacions per emmarcar en terrorisme han servit per tapar una sentència que hauria d’avergonyir Espanya davant de tot Europa i del món.
Els discurs maniqueu i falsari dels poders de l’Estat sobre la violència, amb un Pedro Sánchez que ha quedat en evidència davant la contínua negativa a formar govern –primer– i a parlar –després– és també un element clau per entendre el debat generat els darrers dies. Els elements a tenir en compte són molts i el càlcul electoral dels partits polítics tampoc es pot menysvalorar; de fet, fins i tot la CUP ha entrat en la cursa per la representativitat a Madrid.
Molts són els factors i les imatges que han provocat de nou una sensació de revolta com la de l’octubre del 2017, però impulsada amb líders que no es coneixen, amb treball en xarxa i col·laboració i amb molts objectius que se sumen als interessos de cada manifestant.
Cal, però, abans de donar respostes simples a problemes complexos, buscar què és el que va passar, què es va fer malament i què bé, i sobretot no enganyar-se a un mateix a l’hora de prendre decisions. I sobretot, buscar que les decisions que prenguem siguin el màxim d’encertades possibles i fetes amb el major realisme. Des de la manifestació al carrer, fins a la tria del vot.
Dir-se la veritat exigeix, al meu entendre, reconèixer que a l’trepitjar les lleis democràtiques que ens hem donat i desobeir les sentències dels tribunals, els grups independentistes van donar un mal pas, “se echaron al monte” i amb això van perdre el pols a l’Estat