Fa pocs dies, a la reunió del Consell Consultiu del Casal –on l’Espinguet acabava de commemorar el 58è aniversari del seu primer assaig– vaig comentar la meva preocupació i la meva tristesa perquè veia la coral infantil en hores molt baixes i amb un futur certament negre. Confesso que vaig dir, fins i tot, que el concert amb excantaires d’enguany, que no coincidia amb cap aniversari acabat en 0 o en 5, tenia lloc potser perquè temien que no arribéssim als 60.
Poques vegades he celebrat tant el fet d’haver-me equivocat de mig a mig.
Em van explicar que, efectivament, havien tocat fons: al primer assaig d’aquest octubre hi havia… dues nenes! Però en comptes de plorar la tragèdia van acordar que reflotarien la nau. Quin èxit més espaterrant i més valent, aquesta sola decisió…!
I divendres passat, amb un Auditori municipal que feia goig de veure, una trentena d’infants van interpretar Un Nadal amb el Sr. Scrooge, musical basat en el Conte de Nadal de Charles Dickens. Ras i curt: si em punxen no em treuen sang. Gairebé tres quarts d’hora de cançons delicioses, afinades i seductores que transmetien a la perfecció cadascun dels estats d’ànim que anaven relatant. Una coreografia increïble –per brillant, per complexa i per preciosa–, una intencionalitat més adulta que infantil que palesava com tenien el missatge d’interioritzat i com sabien que el sabrien comunicar… I un gaudi excels; no exagero, us ho asseguro: s’ho passaven de meravella. Es veu que la canalla estava exhausta després d’un trimestre de bojos i de tres dies finals d’antologia del treball. Només us diré que, a darrera hora, es va decidir invertir l’ordre d’intervenció perquè la participació dels excantaires no els diluís l’excitació i el cansament no els traís tota la il·lusió.
El Joan Parellada, brodant un senyor Strooge que es feia odiar i estimar a voluntat; el seu bessó Lluís, de Jacob Marley –el Pepito Grillo de Dickens–; el Carles Sanz al piano, la Cristina Gomilla al clarinet, la Teresa Plans a la narració matrimonial i la Maribel Martínez a l’escenografia van arrodonir un acompanyament que ressaltava magistralment el treball dels –altres– artistes i feia resplendir de manera exuberant els esforços que hi havia esmerçat tothom.
Les cinc cançons que –no menys accidentadament i precipitadament que el cor infantil– van oferir els excantaires van posar un colofó adient, correctíssim i adequat a la qualitat de la primera part i al caliu entranyable de què estava carregadíssima l’atmosfera; que fos Nadal hi contribuïa, és clar. El record espontani al Josep Badell tampoc no va fallar a la tradició.
Una cosa, però: fem-nos-ho mirar, homes, perquè érem tres (3). Encara sort que els Parellada & Parellada s’hi van afegir i ho van reforçar. Poc més de trenta dones i tres homes. I atenció, perquè això tampoc no té cap mena de futur: entre les cantaires de l’actual Espinguet –unes trenta, també– només hi havia cinc nens. En fi…
A l’Auditori es van produir, doncs, dos miracles: d’una banda, el que va acabar convertint el senyor Scrooge en l’home bo que albergava en el fons, i de l’altra, el de fer ressorgir la coral infantil l’Espinguet d’una manera tan espectacular que no pot significar altra cosa que l’anunci de la seva recuperació i la seva llarga vida. Xell Montserrat, Judit Ferret, Martina Planas i Eulàlia Inglès, enhorabona, gràcies i per molts anys!
