En la nostra societat, parlar de la mort no està ben vist, s’amaga o es nega, i les persones no volen sentir a parlar de penes i dolor, és un tema tabú.
Quan estàs en dol, els coneguts ja no s’aturen a parlar-te i regalar-te un bocí del seu temps perquè saben que en preguntar-te “Com estàs?” pot haver-hi la possibilitat que ploris o entris en la tristesa i el desconsol, i això espanta. Què dir? Com respondre si plora? Haig de parlar de la persona difunta? És molt més fàcil no dir res, fer veure que no t’he vist. Mentrestant, anem perdent amics i coneguts pel camí, que no et trucaran mai més. Just en el moment pitjor de la vida, quan més necessites suport social, caliu i comprensió, la gent fuig! Tot plegat no és mala intenció, simplement és por de no saber actuar enfront d’aquestes emocions.
Si tot plegat ja és prou complex, encara ho és molt més quan parlem d’aquells dols que no estan socialment reconeguts. El dol desautoritzat, o també anomenat prohibit. És aquell que la societat es nega a reconèixer. Se li resta valor i es prohibeix la seva expressió de dolor, forçant la persona en dol a no poder expressar-lo tal com necessitaria. Són dols que poden patir discriminació, menyspreu, humiliació o vergonya.
Què passa quan mor la parella, però la relació era oculta? Érem amants i ningú pot saber res de mi, ni jo puc fer ni dir res? No puc sentir dolor, ni tan sols estar trist. La relació d’amants es troba “fora” dels límits socialment permesos. És un dol secret, ocult i silenciat que causa molt dolor. No es consideren persones en dol.
Podem sentir dolor per una exparella que ha mort, creant una mena de conflicte intern d’estar traint la parella actual. Compartir el que sentim d’una manera senzilla, sense rancúnia i amb afecte per aquella persona que vam estimar durant una part de la vida ens ajudarà a viure-ho amb normalitat.
Un altre dol desautoritzat el podem trobar en les relacions homosexuals, en què l’amor es va mantenir en secret o mig encobert. En moltes ocasions són exclosos per la família del difunt de la presa de decisions en el moment de la malaltia o dels preparatius funeraris i, a més, s’hi poden afegir problemes legals, econòmics i d’homofòbia.
Un altre exemple de dol desautoritzat són les famílies que han perdut el seu nadó durant l’embaràs, al part o després d’haver nascut, amb frases com “Sou joves, ja en tindràs un altre!”. Aquests comentaris dificulten el procés necessari davant la pèrdua. Hagi nascut o no, era el seu fill/a i, com a tal, hem de mantenir el més absolut respecte a la seva forma de portar el dol.
La pèrdua d’una mascota es desacredita perquè es considera ridícula. La mort per sobredosi, per malaltia de transmissió sexual, per suïcidi, la discapacitat cognitiva, fins i tot en els nens/es a qui de vegades es restringeix i minimitza l’expressió del dolor, amb la bona intenció de protegir-los. Són només una petita mostra d’aquests tipus de dol, en què el denominador comú és la negació del reconeixement. La por, la humiliació i l’angoixa que comporta no poder expressar i compartir socialment provoca dols patològics amb un procés molt complicat, que fonamenta un profund dolor.
Aprofitem les festes de Nadal que ens conviden a ser millors persones per obrir les nostres ales a les diferències i a la diversitat, escoltem amb comprensió les paraules d’aquells que s’ofeguen i tremolen entre un mar de llàgrimes de dolor, reduïm creences i barreres que ens dificulten créixer millor com a éssers humans.
