Dones en joc

Meritxell Mata Cusiné, Presidenta de l’Hoquei Club Alpicat

La vilafranquina Meritxell Mata Cusiné és presidenta de l’Hoquei Club Alpicat des del febrer del 2023. Quan va arribar al càrrec va ser notícia arreu, ja que es va convertir en la primera dona de la província de Lleida presidenta d’un club esportiu rellevant com ho l’Alpicat, que té disset equips, un dels quals militant a l’OK Lliga. Ella s’afanya a dir que hi ha altres dones presidentes de clubs d’hoquei grans: “Com la del Reus Deportiu, la del Mollerussa i la del Bigues i Riells. Em sembla que som aquestes i prou, perquè fora de Catalunya no n’hi ha cap”, puntualitza.

En l’hoquei, com en tants d’altres esports de base, és habitual que les dones formin part d’equips directius, però molt poques els acaben dirigint: “Les juntes estan plenes de dones, però quan s’ha d’elegir el president normalment sempre acaba sent un home”, remarca Mata. Ella mateixa també va formar part de diferents juntes de l’Alpicat abans d’encapçalar el club: “Com que m’agrada fer fotos i en feia dels partits de la meva filla, em van demanar si podia portar les xarxes del club. D’aquí vaig passar a ser membre de la junta i quan el president, que feia anys que ho era, va dir que volia fer un pas al costat, vaig entomar jo el repte. Algú ho havia de fer!”, exclama, a la vegada que destaca la feina col·lectiva de tota la junta: “Jo soc la cara visible, però hi ha un equip al darrere. La vicepresidenta i la secretària, per exemple, són de la junta des de fa molts anys, gairebé des que es va fundar el club”.

La junta actual de l’Aplicat està formada per cinc dones i dos homes: “Aquest any vaig anar a la Diputació de Lleida a fer una inscripció i quan van veure que els càrrecs de presidenta, vicepresidenta, secretària i tresorera érem dones em van preguntar si era correcte. És important anar normalitzant la presència de dones en tots els càrrecs”, manifesta. En els gairebé dos anys que fa que és presidenta, la Meritxell diu haver-se sentit ben acollida: “M’ha anat millor del que em pensava tant dins com fora del club. Fa temps sí que vaig sentir un comentari d’un home dient que les dones no entenem d’hoquei, me’l vaig mirar de reüll i vaig pensar: jo no soc entrenadora, estic a la junta directiva. No m’he de justificar per ser presidenta, hi soc per fer feina i fer-la tan bé com sigui possible, i això està al marge del gènere”.

Quan acompanya els equips fora, la presidenta de l’Alpicat està acostumada a ser pràcticament l’única dona de la llotja. La sensació no és nova per ella, donat que va estudiar enginyeria industrial en una època en què molt poques noies ho feien: “Al final una ha de fer el que li agrada i lluitar pels seus somnis. Les dones hem d’anar trencant sostres”, indica. A la Meritxell la sorprèn, i alhora l’indigna, veure que no hi ha dones entrenadores d’equips d’hoquei masculins o el fet que trobar una àrbitra en un partit de l’OK lliga masculina sigui una raresa: “Les persones es valoren per les seves capacitats, independentment de si som homes o dones”, insisteix.

La Meritxell va arribar a viure a Alpicat fa 23 anys. Quan la seva primera filla encara no tenia tres anys li va regalar uns patins: “Jo sempre havia fet patinatge a Vilafranca”, afirma. Quan la nena va haver d’escollir esport, la va animar a fer hoquei al club que no feia gaires anys s’havia fundat al poble. De fet, l’Alpicat Hoquei Club enguany celebra els 20 anys. Alpicat és un poble de la comarca del Segrià de només 6.500 habitants i el club té, actualment, disset equips, quatre dels quals séniors (el masculí que juga a l’OK Lliga, el femení que ho fa a Nacional femenina i dos filials, també masculí i femení, que militen a primera catalana). El femení sènior, on juga la filla gran de la Meritxell, s’ha fixat com a objectiu pujar enguany a l’OK Lliga: “Estem lluitant per ascendir l’equip i de moment anem primeres! L’objectiu d’aquesta temporada és pujar el femení a l’OK Lliga i que el masculí es mantingui, si ho aconseguim serem dels pocs clubs de l’Estat espanyol que tindrem dos equips a l’OK Lliga”, expressa la presidenta.

L’Alpicat sempre ha estat un club mixt i les nenes han jugat en qualsevol equip, fins i tot hi ha hagut equips júnior mixtos. El 2012 es va crear el primer equip femení i es va apostar fort, com indica Meritxell Mata, per l’hoquei femení: “Aquesta temporada tenim dos equips séniors i un Fem-13. En categories inferiors tenim moltes nenes que juguen en equips mixtos. Costa molt cobrir totes les categories en femení, però treballem per aconseguir-ho”, comenta.

La Meritxell i el seu marit –que és també delegat del primer equip masculí– tenen dues filles i un fill. Tots tres juguen a hoquei a l’Alpicat. Si com a presidenta ella gairebé no ha percebut mostres de masclisme, no pot dir el mateix com a mare de jugadores: “Una temporada la meva filla gran va jugar a l’equip aleví mixt. La majoria d’equips contrincants eren només de nois i recordo que m’indignava en sentir com pares i jugadors es queixaven, la insultaven i feien comentaris fora de lloc i irrespectuosos pel sol fet de ser noia”, denuncia. En els darrers anys, anota, l’hoquei femení ha avançat a tot el país i s’ha anat normalitzant veure nenes i noies jugant; tot i això, per la presidenta de l’Alpicat, queda encara un llarg camí per recórrer: “De delegades i auxiliars n’hi ha moltes, però d’entrenadores, no tantes. De noies arbitrant partits d’equips femenins, també n’hi ha, però en partits masculins gairebé cap. Hem d’avançar molt més. El dia que sigui normal veure una entrenadora en una banqueta o una àrbitra en un partit masculí de l’OK Lliga, serà un gran dia”, conclou.

Ester Álvarez, Entrenadora i expresidenta del Club Escola Handbol Vendrell

Si hi ha un club al territori que destaca pel seu treball en l’àmbit de la igualtat de gènere aquest és el Club Escola Handbol Vendrell. Nascut el 1975 com una secció del Club d’Esports Vendrell, del qual es va desvincular el 2009, l’entitat ha fet un incansable treball durant els últims lustres per avançar cap a la paritat en els seus diferents estaments. Fruit d’això, fa poques setmanes va rebre un dels reconeixements esportius que el Departament d’Esports de la Generalitat ha recuperat aquest 2024.

Concretament, el club ha estat distingit a la categoria de precursor de la igualtat de gènere. “És una feina que fa temps que fem i que seguirem fent, amb guardó o sense, però almenys això ho visibilitza”, explica a La Fura Ester Álvarez, una de les figures destacades del club. De fet, la mateixa Álvarez és una mostra d’aquesta identitat que busca l’entitat.

A més de ser jugadora del club des dels 15 anys, fa molt de temps que forma part de la junta, en la qual ha ocupat diversos càrrecs com els de tresorera, secretària o presidenta, aquest últim entre els anys 2014 i 2020. Actualment és entrenadora de dos equips femenins. “Hem fet molta feina per fer créixer el femení i arribar a les actuals xifres, que ja freguen la paritat entre nois i noies”, relata. Una feina que consisteix a anar cada any a les escoles de primària del Vendrell per mirar de trobar jugadores, una estratègia que ha donat bons resultats: “Ara ja tenim més noies a la base que nois”.

Álvarez admet que aquest objectiu ha estat des de sempre “un repte personal”: “L’esport ajuda les dones a empoderar-se i també les ajuda a combatre la por de fer el ridícul, perquè la pista és com un teatre”. “A més, és una por que se supera en equip”, afegeix. Tot i que la presència de noies als equips esportius és cada cop més gran, no ho és tant en altres àmbits, com ara el dels directius. Ella afirma que el fet d’haver estat secretària tècnica del Consell Esportiu del Baix Penedès ja la va preparar per ser presidenta, i reconeix que són dos càrrecs en els quals la presència femenina encara és molt minoritària, tot i que a poc a poc “es va equiparant”.

Una cosa similar passa en l’àmbit dels entrenadors, que encara és majoritàriament masculí. Per això Álvarez anima contínuament les jugadores dels seus equips a provar de ser entrenadores: “Els falta creure-s’ho més, els nois semblen més predisposats d’entrada i a les noies se’ls ha d’insistir més”. Una cosa similar passa amb la tasca d’àrbitre, que ella també va desenvolupar durant un any. Aquí reconeix que és on més ha notat la “manca de respecte” cap a les dones, especialment per una part del públic, tot i puntualitzar que la situació “va millorant” i deixant sempre clar que l’handbol és un esport “més noble que altres”. A més, destaca que a les lligues sèniors “cada cop hi ha més àrbitres, i més bones”.

Maria Safont, Preparadora física i coordinadora de projectes formatius al CAR de Sant Cugat

Als divuit anys la gelidenca Maria Safont va penjar la bossa dels pals de golf després de quatre anys de representar als equips femenins de la Comunitat Valenciana, participar en els Campionats d’Espanya i competir als tornejos internacionals que es jugaven en aquell període a Espanya. Una etapa curta que li va obrir les portes al món professional. Originària de Castelló, va aterrar a Barcelona per estudiar INEFC i arran d’unes pràctiques curriculars universitàries al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat a la disciplina de golf, va posar la primera pilota al forat del que acabaria esdevenint la seva carrera professional.

Els seus inicis en el món del golf van ser una mica de rebot, ja que ella havia jugat tota la vida a bàsquet. Arran d’un accident de trànsit que va patir el seu pare, el traumatòleg li va recomanar practicar aquest esport per facilitar la rehabilitació del genoll. Els seus pares també van decidir apuntar-hi la Maria. “A mi sempre m’ha agradat l’esport, i hi he tingut facilitat”, explica. Tot i que mai va fer el pas a nivell professional, durant quatre anys va competir com a jugadora amateur a escala federativa. Un cop va iniciar els estudis universitaris, la seva intenció era dedicar-se al món de la docència que, segons explica, en aquell moment era el que tenia més sortides professionals, i per això també va començar a estudiar magisteri. L’any 2005 el destí se li va capgirar, i va començar a treballar per la Federació Catalana de Golf.

Actualment, ubicada al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i sota el paraigua de la Federació Catalana de Golf, la Maria coordina diferents programes formatius pel que fa a la detecció i promoció de jugadors joves, amb l’objectiu de fer-los créixer i que facin el salt al món professional. Entre controls estadístics i calendaris de competicions, també és la responsable de fer la preparació física dels esportistes becats al centre d’alt rendiment per cobrir les necessitats que els jugadors puguin tenir a escala tècnica, així com fer la prevenció de lesions i millorar la seva resistència i força.

Malgrat que assegura que pel que fa a l’àmbit laboral no ha percebut cap biaix de gènere, creu que si en comptes de dedicar-se al golf ho hagués fet en qualsevol altre esport, ho hauria tingut més difícil. “Jo vaig tenir sort perquè quan vaig entrar a la Federació hi havia moltes mancances pel que fa a la preparació física, ja que no es planificava res”, manifesta. Davant aquesta circumstància, gràcies a la seva visió més àmplia del que era fins aquell moment el golf, sumada a la seva experiència com a jugadora i a la seva formació universitària enfocada en el món de l’esport, va començar a encarrilar la seva carrera professional cap a l’esport d’elit i amateur. Un biaix que sosté que encara es percep en l’àmbit de les jugadores professionals. “Econòmicament, el que pot guanyar un home en un torneig és deu vegades més que el que guanya una dona”, apunta. De totes maneres, el que es comença a veure és un bri d’esperança, ja que a poc a poc van bufant nous vents i es va avançant cap a la igualtat, encara que s’estigui molts esglaons per sota.

Olga Gandia Pérez, Àrbitre de corfbol

L’Olga Gandia és una d’aquelles persones per a qui l’esport és el motor de la seva vida. Ha fet natació, ha jugat a bàsquet i a tenis, i durant molts anys també ha jugat a futbol. De fet, ha format part de la fornada de jugadores que, als anys noranta, ningú s’imaginava que acabarien posant el futbol femení al millor dels aparadors. La de Vilanova i la Geltrú ha compartit terreny de jocs amb la flamant Alèxia Putellas i amb la mítica Olga Garcia, entre moltes altres.

Però, com dèiem, en aquell moment ningú s’esperava que el futbol femení acabaria tirant a terra totes les portes, tampoc l’Olga. Per això, durant el seu darrer any com a jugadora, va començar a practicar un nou esport: el corfbol. Un esport minoritari a casa nostra, però que al nord d’Europa està a l’altura de les disciplines amb més afiliats. Bé ho demostren Bèlgica i els Països Baixos, les principals potències del corfbol avui dia.

En els darrers anys, Catalunya també ha aconseguit fer-se un lloc entre les millors seleccions del món, amb resultats que ho avalen i jugadors que qualsevol equip europeu hagués volgut tenir a les seves files, com Javier Navarro o la mateixa Olga Gandia. Precisament, la promptitud amb què la vilanovina va esdevenir una jugadora referent al corfbol català és la que va fer que decidís penjar les botes de futbol definitivament. “El corfbol em va obrir portes que el futbol mai va fer”, confessa.

La seva escola va ser el Club Esportiu Vilanova, però l’etapa més dolça la va viure al KC Barcelona, assolint el seu màxim nivell com a esportista. A més de jugar al primer equip, Gandia va començar a fer d’entrenadora i a arbitrar alguns partits de la lliga domèstica. Al cap de poc temps, la Federació Internacional de Corfbol (IKF) va convocar Gandia per xiular el seu primer partit internacional, convertint-se en la primera (i única) dona catalana que arbitrava un partit de corfbol fora del país.

Com passa en la majoria d’esports, la figura de l’àrbitre és una de les més qüestionades al corfbol. Això no obstant, Gandia apunta que és més difícil veure faltes de respecte perquè “la majoria dels àrbitres hem compartit terreny de joc algun cop amb els jugadors”. “Ara bé, quan hi ha un títol en joc, tant se val si som amics o no”, matisa Gandia, que desdibuixa la imatge que hom té d’aquest esport. “Tradicionalment, s’ha considerat el corfbol com un esport sense contacte, però realment és un esport molt físic”, etziba.

Por de ser jutjada

La de Vilanova i la Geltrú remarca que mai ha rebut insults pel fet de ser dona, tot i que en molts casos s’ha posat en dubte la seva feina, sobretot per part del públic: “He percebut que desconfiaven del meu criteri perquè soc una dona”. Per Gandia, “la por de ser jutjada” és, precisament, un dels motius pels quals avui dia manquen dones àrbitres al món de l’esport i, en concret, al corfbol. A aquesta qüestió se li suma una altra problemàtica. I és que la figura del referee és, segons la vilanovina, molt difícil de gestionar, “ja que ningú reconeix la teva feina, a diferència de si ets jugador”.

El que sí que comparteixen àrbitres i jugadors és que cap dels dos pot viure d’aquest esport. Segons Gandia, els àrbitres guanyen uns trenta euros per partit, mentre que els jugadors, sigui quin sigui el seu nivell, no cobren ni un euro. De fet, són les quotes que paguen els jugadors les que permeten que l’estructura se sostingui. “Juguem, fem d’entrenadors i xiulem partits perquè ens agrada, però, sobretot, perquè si no ho fem nosaltres, el corfbol català no podria tirar endavant”, denuncia Olga Gandia, que reclama més suport institucional.

En aquest sentit, per captar nous jugadors Gandia creu que la Federació Catalana de Corfbol hauria de començar a fer divulgació a escoles i instituts perquè la majoria dels joves desconeixen aquesta disciplina. “Malauradament, cap infant demanarà als seus pares que l’apunti a jugar a corfbol. En aquest esport, hem de ser nosaltres els encarregats de buscar la gent”, destaca Gandia. Només així, creu la vilanovina, el futur d’aquest esport pot estar garantit.