Un dia, sopant, potser recordaràs una nit d’estiu,
i jo em posaré a plorar, sabent que estàs sopant
amb un altre. De moment, aquesta nit estem sopant,
jo, a la terrassa del balcó,
i tu, a la taula del menjador, davant la televisió,
distanciats, de moment, per cinc metres.
Avui la distància és molt fràgil.
Hi haurà una nit que la distància serà real.
Hi haurà una nit que estarem
a quilòmetres de distància.
Jo, sopant, a la terrassa del balcó,
sentint l’aire fresc d’una nit d’estiu,
i tu, sopant davant la tele, a quilòmetres de distància.
En el fons, les distàncies no importen gaire.
El que importa és saber perquè existeix
aquesta distància. Per aquest motiu,
les distàncies sempre amaguen secrets, silencis.
De moment, aquesta nit sopem junts.
De moment, jo no veig la distància real
que hi ha entre nosaltres, aquest nit.
De moment la nostra distància és visible.
Les distàncies sempre són aparents.
Tampoc parlo d’estar tot el dia junts.
No veig els amants, enganxats, de forma indefinida.
No es podria respirar. Seria impossible.
T’acabaries ofegant de tant amor.
Algun dia, potser recordaràs
aquesta nit d’estiu, sopant, tu, al menjador,
davant la televisió, i jo, a la terrassa del balcó,
mirant la lluna sota el cel metàl·lic de la ciutat.
La realitat sempre s’acaba imposant.
Per això, jo vull grans distàncies i grans esperances.
