Les imatges de la primera setmana del procés de regularització dels 150.000 migrants que viuen i, en molts casos, treballen a Catalunya haurien d’interpel·lar-nos a tots. Cues de fins a dotze hores davant d’ajuntaments i entitats socials i nits senceres al carrer per aconseguir un informe de vulnerabilitat. Una realitat col·lapsada que evidencia fins a quin punt la gestió institucional arriba tard.
En aquest context, el relat de “l’efecte crida” que alimenta l’extrema dreta simplifica deliberadament la realitat. Des de Vox s’insisteix en aquesta idea, però s’ignora que la regularització no és una porta oberta a qui arriba, sinó un reconeixement tardà a totes aquelles persones que ja treballen, cuiden i sostenen sectors sencers de la nostra economia des de la inivisibilitat i sense drets. Si mirem amb perspectiva l’última regularització, que va tenir lloc el 2005 durant el primer govern de Zapatero, s’evidencia que no va tenir efecte sobre els fluxos d’immigració cap a Espanya perquè aquests responen a factors econòmics i geopolítics, no a decrets puntuals.
Concretament, segons un estudi publicat l’any passat al Journal of Labour Economics, on s’analitzen els efectes de la darrera regulació, es constata que la reforma del reglament d’estrangeria va augmentar de manera significativa l’ocupació formal, ja que molts immigrants que treballaven en l’economia submergida van poder accedir a contractes legals i va tenir un impacte positiu sobre les finances públiques, ja que cada migrant regularitzat va generar aproximadament 4.000 euros anuals en cotitzacions a la Seguretat Social i uns 500 euros a través de l’impost sobre la renda.
En definitiva, regularitzar és assumir que la immigració no és un problema a gestionar, sinó una realitat a la qual cal garantir drets per fer possible una societat més justa i cohesionada.
