Les forces dominants, les que manen més enllà de qui governi, han pres una decisió que afecta plenament els treballadors europeus. Ells, amb la seva lluita, van aconseguir el que es coneix per estat del benestar, una estructura per garantir el seu dia a dia i el futur de les noves generacions. Aquest sistema, les classes dominants l’estan desmuntant una peça darrere l’altra cercant el seu benefici. Es va començar per enviar la producció, la fabricació, a Àsia o altres zones que tenien sous baixos, poca qualitat de producció, que no tenien intervenció sindical i governs contraris a cap millora social.
Ara, el pas següent és desmuntar els sistemes socials predominants a Europa des de finals del segle XIX. Amb l’excusa que l’envelliment de la població i el creixement de l’esperança de vida han convertit el que eren conquestes socials en situacions problemàtiques. L’ultraliberalisme té un exèrcit de reserva, la immigració massiva i provocada, que li ha servit per empènyer una baixada de sous que les generacions noves han d’acceptar, sigui perquè necessiten un nou lloc de treball o perquè precisen un primer treball. I el més xocant és que això ho volen fer passar com un mecanisme encaminat a salvar les pensions, la sanitat, l’ensenyament…; venent-ho com un dels suports de l’estat del benestar.
Al poder financer li calen diners per poder seguir invertint (diuen) i especulant (fan) en productes i/o empreses solvents. Però els diners, com l’energia, ni es creen ni es destrueixen, però sí que es transformen i transporten, i han de buscar noves fonts de diners. On? A la sanitat pública? A les pensions públiques? A l’habitatge? No és suficient que l’1% més ric acumuli el 63% de la riquesa que s’ha produït al món des de 2020? A Estanya a finals de 2022 els marges de les empreses eren un 60% superiors que a finals de 2019, i la inflació perjudica un 26% més les llars amb menys ingressos perquè en aquest grup de població els sous, en aquest temps, han pujat un 4%, de manera que el seu poder adquisitiu cada cop és més baix.
Les pensions són un mecanisme de solidaritat entre generacions i tenen milers de milions que no donen cap profit financer. Per evitar desaprofitar aquests diners, ens proposen posar els milions en plans de pensions privats, que els invertirien en productes i empreses que reportarien grans beneficis als amos d’aquests fons. Però aquest sistema dona pocs beneficis als futurs pensionistes i no retornen les quantitats promeses. Als Estats Units, primer país que va implantar aquest sistema, hi ha molts vells que necessiten seguir treballant per poder sobreviure. I a Xile, seguint la reforma de l’economista Francisco Pereira, les pensions públiques es van ensorrar. Pereira, molt apreciat per Rajoy, va ser convidat pel Banco de Santander per explicar la seva reforma.
A Europa s’està intentant imposar aquest sistema. Cada cop es veu més publicitat sobre fons de pensions (dipòsits amb poc retorn), i surten més notícies negatives sobre la sostenibilitat del sistema públic de pensions. Són instruments per afavorir que la iniciativa privada pugui controlar els fons públics de pensions.
Ara, la tendència més actual és allargar l’edat de jubilació perquè ha augmentat l’esperança de vida: si treballen més anys, ens estalviarem pensions… I així Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijoo, Yolanda Díaz, Santiago Abascal o Isabel Díaz Ayuso, tots defensen la implantació creixent dels fons de pensions d’empresa. A mitjan 2024 hi ha més de vuit milions d’afiliats a plans de pensions privats i manegen 89.108 milions d’euros, uns diners que es detreuen de les aportacions a la Seguretat Social, i que haurien ajudat a sustentar millor les pensions públiques.
I si parléssim d’habitatge, sanitat, ensenyament, cures… l’objectiu és el mateix: deixar en mans privades el que eren, i encara són, drets socials. I ho seran si els defensem.
