Sempre que puc escolto El búnquer, el programa d’humor instructiu i d’entreteniment estripat que presenten en Peyu, en Jaïr i la Neus. Bé, de fet el miro a Youtube, on encara és més divertit.
M’encanta.
Amb un desvergonyiment que frega puntualment i sovintejadament la incorrecció política, històrica, social, cultural i sexual, el discurs del programa et fa riure –a vegades a cleques–, et fa somriure, et fa escoltar… i sempre hi aprens coses noves. El seu prolífic i extraordinari sentit de l’humor fa que permanentment s’estiguin rient d’ells mateixos, la qual cosa li dona autenticitat i autoritat moral per a riure’s del mort i de qui el vetlla.
M’encanta.
Només hi veig un però: l’ús que fan de la llengua, que trobo excessivament incorrecte. Comprenc perfectament que, d’acord amb el tarannà del programa, han de fer servir un registre col·loquial, planer, despreocupat i dinàmic. Però, la veritat, crec que exageren en la dosi. D’entrada, queda ben palès que tots tres tenen una capacitat lingüística i uns recursos expressius fora del comú, cosa que els permetria sobradament d’assolir els mateixos resultats sense ficar-hi tants castellanismes.
D’altra banda, tampoc no crec que els calgui utilitzar els barbarismes com a recurs còmic, perquè farien riure igualment sense aquest abús. És més: no fa riure, tant d’abús.
Una altra cosa és que, sempre que reprodueixen qualsevol diàleg, per bé que sigui a la República Popular de la Xina, a Tombuctú o a Alcalá de Henares, ho fan en castellà, repetint aquest costum tan arrelat que tants catalans tenen de fer servir el castellà com a llengua franca; això –encara que pot semblar estrany– ho trobo bé, la veritat.
A part de tot el que he dit fins aquí, un exemple concret de la despreocupació per la polidesa de la nostra malmesa llengua és que, un dia, la Neus –que m’encanta; tu, Neus, molt bé!– parlava de Sant Joan de les Abadesses referint-s’hi com de les Abadeses, és a dir, pronunciant la essa com despeses i no pas com disfresses. Però amb l’agreujant que, en un moment donat, va dir: “Hi ha dues esses, suposo que ho hauríem de dir amb essa sorda… Però vaja, diguem-ho com ho diuen els del poble.” És cert que hi ha una tendència popular a fer sonora la sibilant del sufix -essa, però els mitjans de comunicació haurien de servir per a normalitzar el llenguatge, oi? Si no, en aquest sentit, fan més mal que bé. I que consti, malgrat això, que la Neus és la que la rebrega menys, la llengua; l’ordre és clarament Peyu-Jaïr-Neus.
Soc perfectament conscient que, si aquestes ratlles arriben a les mans del trio bunquerià (o bunquerí, o buncaire… no cal bunquero, ho veieu?), em faran a miques. Una vegada vaig sentir la diatriba que dedicaven a algú –o alguns– que els havia fet una crítica més o menys com la meva i, pobret, el van deixar ben lluït… M’imagino que em tractarien de purista, en el sentit insultant que cada vegada pren més aquest adjectiu substantivat. El purisme seria l’altre extrem, els antípodes hipercorrectes d’aquesta producció hiperbarbarística per bé que hiperdivertida, hiperatractiva i hiperamena. I totes les masses piquen. Tanmateix, per molts anys!
