Profetes i sibil·les, figures oraculars, ens han acompanyat sempre. Formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, són presents en totes les creences, en totes les cultures. En la nostra específica cultura mediterrània i judeocristiana s’alça la figura imponent de la Sibil·la, cadascuna amb el seu nom.
Explorar les arrels mítiques i històriques de les sibil·les és un camp fascinant pel seu misteri. La convivència amb aquestes figures profètiques des de fa vint-i-set segles ha donat lloc també a molta creativitat literària. No puc deixar d’esmentar la profunda impressió que vaig experimentar amb la lectura de Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona la paraula a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo. I no és fins fa no gaire anys que hem conegut la vida i l’obra de l’anomenada “Sibil·la del Rin”, l’abadessa benedictina Hildegarda de Bingen, figura espiritual i cultural de primer ordre: visionària, remeiera, música. El seu expedient per fer-la santa ha dormit segles al Vaticà, amb una misogínia que no cessa.
Les belles arts representen les Sibil·les, les seves imatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. En sabem alguns aspectes històrics, si bé encara ens podem sorprendre: la Sibil·la Eritrea, una de les quatre Sibil·les pintades al fresc per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, possiblement les més conegudes pel gran públic, sembla que “hauria denunciat Homer en relació amb les falsedats existents a la Ilíada”, tal com escriu l’estudiós Antoni Gelonch a l’assaig Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions), escrit conjuntament amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que centra el seu treball en el Cant de la Sibil·la que des de fa mil anys s’interpreta en alguns temples assenyalats abans de la missa de la Nit de Nadal. Per més vegades que s’escolti aquesta tonada medieval no varia l’emoció perquè va a les entranyes de l’ànima. La primera traducció de la lletra d’aquest cant apocalíptic que anuncia el Judici Final és del segle XIII i no pas del llatí sinó de la versió occitana. Tradicional a Mallorca i a l’Alguer, des del 2009 es canta a la catedral de Barcelona en una meravellosa versió polifònica de la tornada.
