La festa popular és espectacular: provoca sorpresa i admiració; s’ofereix a l’ull intel·lectual com una acció no ordinària. La festa, com un altre espectacle, posseeix la seva tramoia, el seu guió i els seus actuants. Per parlar d’on té lloc la festa hem de pensar, primer, en l’espai, el carrer. Podem substituir el vell terme carrer per l’eufemisme espai públic, que és com solen anomenar-lo els urbanistes que tracten amb la matèria, per als quals el vell terme és massa específic i compromès, ja que carrer dibuixa –juntament amb els veïns, que el senten seu– un espai certament conflictiu. En canvi, espai públic és molt més innocu: espai és una cosa imprecisa –fins n’hi ha d’inexistents–; i públic importa un concepte vague; públic és un sector conformable segons l’interès de qui el defineix. Per tant, nous sociòlegs i urbanistes prefereixen espai públic, sempre construïble segons els interessos. Nosaltres preferim sentir la festa al carrer. Així que tenim la festa al carrer: on la societat viu i es comunica en totes les formes possibles, oralment, físicament; el carrer, allà on la celebració i també la insurgència (per què no?) es fan possibles i multitudinàries.
La memòria popular ha conservat una cobla que informa de com l’àgora festiva pot involucrar-se en qualsevol activitat, de la més sublim a la més bàrbara. La quarteta es refereix a la crema de convents de 1835 a Barcelona (la Rosa de Foc); bullangues on, a part dels convents, també van cremar la fàbrica Bonaplata, desmentint així que l’activitat revolucionària fos un ultratge sense raó. Els disturbis de l’any 35 tenien raons fonamentades: els obrers actuaven contra la jerarquia religiosa i la mecanització que els robaria el treball.
El dia de sant Jaume de l’any trenta-cinc,/ va haver gran festa Dintre del Torin./ Van Sortir sis toros, Tots van ser dolents!/ I això fou la causa de cremar a els convents.
S’ha adduït que aquesta cobla no descriuria la realitat (un aldarull causat per un mal espectacle taurí) i que la corrida no va ser la veritable causa de la crema dels convents, tot i que la musa popular ho expressà així. Fos quina fos la raó, la qüestió quedarà ja per sempre discutible. La veritat és que la cobla sembla descriure fets molt reals. Josep M. de Sagarra, al volum I de Memòries, transcriu, del quadern d’un parent que va viure els fets, el que segueix: “… pel carrer de casa, prop de la de Jerusalem, em vaig trobar el grup de revoltosos amb el toro (que a pals acabaven de matar i l’arrossegaven per la ciutat) i em vaig ficar entre ells, tocant amb el peu el cap de l’animal”.
