El corrector automàtic de l’ordinador és un invent fabulós, sense cap mena de dubte. Ara, si saps ortografia; si no, és un regal enverinat. Fixem-nos en aquesta frase: Aquell que es tan alt és diu Pau. L’accent diacrític dels es/és va a l’inrevés, com tots sabeu prou bé. El famós cartell per l’altre porta també està mal escrit: és l’altra porta.
Té dues bessones, però una és rosa i l’altra, morena. Ha de dir rossa, no rosa. I no parlem d’incorreccions lèxiques del tipus: Mira com vola aquell cometa (per estel). O sintàctiques: Tinc que fer-ho com més aviat millor (haig de).
Podria posar milers d’exemples del que dic. I el corrector informàtic no en reconeixeria cap. Contràriament al que pensen la majoria d’alumnes, que creuen que és màgic, el corrector és un programa rapidíssim, que busca a una velocitat vertiginosa si té a la llista la paraula que escrius; si no la hi té, la marca en vermell. Totes les paraules destacades del paràgraf anterior existeixen; el corrector, doncs, no en marcarà cap.
¿No heu sentit cap adult dient allò de Hi ha faltes? Doncs hi he passat el corrector…? Entre els alumnes, imagineu-vos…
Als meus, d’alumnes, sempre els explicava aquesta anècdota –verídica– per demostrar-los que cal saber ortografia (i sintaxi… llengua, vaja). Fa uns quants anys érem a Madrid els quatre membres de la meva família. Fets els càlculs pertinents, vam veure que ens sortia a compte agafar un taxi per a anar al carrer Humilladero (si no recordo malament). El taxista era un home gran, però devia ser novençà a fer la carrera, perquè el primer que va fer després de dir buenos días va ser engegar el GPS.
Al cap de relativament força estona de circular i no arribar a la destinació, ens vam començar a estranyar. El taxista remugava no sé què, alguna cosa passava… De sobte em vaig adonar que érem en un lloc pel qual ja havíem passat.
– Perdone, jefe, pero ¿vamos bien? Por aquí ya hemos pasado…
L’home es va afanyar a dir-nos que ja havia parat el taxímetre (que érem catalans sí que ho devia haver descobert…), però res més. I continuava remugant i tocant botons del GPS… I vam tornar a passar per aquell mateix lloc! Se’m va encendre la llumeta:
– Perdone, jefe, pero ¿ha puesto usted Humilladero con hache?
– ¡¡¡Mecagüen la leche!!!
