Cosa rara a Vilafranca, on la simultaneïtat d’actes públics normalment et fa triar entre un o altre, en una setmana hi va haver tres presentacions de llibres sobre l’estat actual de la llengua a casa nostra. Te’n podies fer molt bona idea.
La primera, la de Prou catastrofismes lingüístics, d’Enric Gomà, a part de regalar-nos una vegada més el plaer de gaudir de la brillant eloqüència de Jordi Llavina, va ser un monument a l’optimisme. Tant de bo la llengua estigués tan sana com assegura Gomà… Va ser una tesi sobre com interpretar positivament tots els percentatges de totes les enquestes. I, per bé que sovint és així, si ho fos en tots els casos esmentats, rai… També li podria retreure –amb ganes de buscar els tres peus al gat– que acusés sovint altres intèrprets de la situació sociolingüística de fer categoria de les anècdotes, però que ell caigués en el mateix error explicant coses de la seva àvia i altres experiències personals. De la presentació, això sí, en sorties reconfortat, gairebé eufòric.
En la segona, Magda Salvadó va tenir una interessant, estructurada i concisa conversa amb Joan Mena sobre el llibre No parlaràs mai un bon català. Les mentides sobre la immersió lingüística. Com a resum us diré que vaig demanar la paraula per manifestar que estava d’acord amb tot el que havia dit, de dalt a baix i del mig a les vores, però que hi havia trobat a faltar que, en la seva rotunda afirmació –que comparteixo– que la immersió lingüística ha constituït un gran èxit, no parlés gens del fet que no fos tan exitosa en dos àmbits: en segons quines zones geogràfiques en comparació amb altres i a l’ensenyament secundari en comparació amb el primari. I aquí em va decebre una mica, perquè sobre la primera es va limitar a dir-me que sí, que cal compensar les diferències sociolingüístiques amb actuacions adaptades a cada cas. I, pel que fa als instituts, va venir a dir que tot el problema és la falta de recursos aplicats pel Departament d’Ensenyament. No sols em va semblar una justificació superficial i parcial, sinó que també hi vaig veure un reflex d’aquella actitud que des del seu àmbit polític és tan crítica amb els que no saben dir altra cosa que “la culpa és de Madrid…”.
Finalment, Lluís de Yzaguirre i Gerard Furest, moderats per Jaume Marfany, van parlar del seu llibre Llengua i república. El manifest Koiné argumentat. Aquests van al gra i les canten clares. Són diàfans i precisos, i, com que no estem gaire acostumats a sentir preses de posició tan contundents, d’entrada l’ambient se’t fa una mica estrany. Però a mesura que van parlant –amb una ironia moltes vegades defensiva i amb una argumentació radical i científica dels seus postulats– et vas adonant que et seria molt difícil rebatre els seus parers amb dades a la mà. Cansat com estic –fins al punt de plantejar-me la fi dels meus articles en aquest setmanari– que els que mirem de corregir, polir i enriquir l’ús de la nostra llengua públicament siguem titllats cada vegada més de puristes i que aquest adjectiu soni cada cop més com un insult, les veritats de Koiné també em van agradar, què voleu que us digui… [Nota: El Jordi Llavina, quan li comentava això últim, em va dir: “No, home, no; si en el fons tots diem el mateix”.]
I aquí volia arribar. Tot comptat i debatut, ¿no seria saludable que miréssim amb més ganes de posar-nos d’acord i fer un front tan comú com sigui possible? ¿No estarem reproduint, en certa manera, l’actitud que tant critiquem als nostres polítics, que diuen que volen el mateix i no hi ha manera que es posin d’acord?
I encara una consideració més: a part dels representants de Koiné, òbviament, ja fa molt de temps que observo com la majoria d’especialistes en l’anàlisi de l’estat de la llengua són molt repatanis a considerar que un estat independent possibilitaria fer molt més per dignificar-la, assegurar-la i polir-la. I cada vegada ho entenc menys, la veritat.
