Ningú vol estar trist. De fet, passem bona part de la nostra vida en la recerca general de la felicitat. Quan en la vida patim una pèrdua molt important, perdem el nostre equilibri i entrem en una etapa de confusió i adaptació en què intentem acostumar-nos a la pèrdua, però de vegades no sabem com fer-ho.
Quan per primera vegada ens trobem desemparats i vulnerables davant la vida, podem pensar que la millor solució per deixar de banda el dolor tan intens que sentim és controlar les nostres emocions, negant-les o apartant-les del pensament. De fet, poden aclaparar-nos tant, que fem qualsevol cosa per evitar-les i així obtenir una mica de respir. D’aquesta manera fugim del nostre propi dolor!
De vegades poden transcórrer molts anys fins que la persona iniciï el dol, però no hi ha res més pacient que el dolor, que s’asseurà i ens esperarà fins a ser reconegut. Quan es manifesti, ho farà amb un gran desgavell irracional, amb llàgrimes en aquell moment inexplicables i possiblement en el moment menys oportú i esperat. L’estratègia més utilitzada és capbussar-se en la rutina quotidiana i ocupar les màximes hores possibles en treballs, afers i tasques inacabables –com més, millor– per posposar l’arribada a casa el més tard possible i rendir-se exhaurida. Al cap i a la fi, no hi ha gaire temps per pensar ni sentir, si sempre estem treballant i bellugant-nos d’aquí cap allà. La distracció és sana, però evitar el dolor no ho és!
Aquesta manera d’afrontar el dol és socialment acceptada i força freqüent. Actualment es creu que la persona que està passant per un dol ha de recuperar-se fent vida normal, sortir i distreure’s, i no pas estar enfonsada en la tristesa i el dolor. Quan això passa, pensem que el dol s’està complicant i que no ho porta bé.
En molts casos aquest fet es dona perquè confonem dol amb depressió. És cert que totes dues provoquen una important aturada vital i fins i tot, en alguns casos, el dol es pot complicar i ens pot conduir a una depressió, però en general el dol no és cap malaltia! La similitud acaba aquí.
Les persones deprimides centren el seu malestar cap a si mateixes, en canvi, en el dol s’enfoca en la seva pèrdua o en una circumstància externa, però conserva sentiments de valor i autoestima. És a dir, la diferència està en el fet no es pot establir la raó per la qual se sent aquesta desconnexió amb la vida.
Hi ha d’haver temps per a tot, per seguir amb la nostra vida, però també per acollir el dolor de la pèrdua. Acceptem que hi és, que hi ha coses fora del nostre control, que estem malament. Hem de poder permetre’ns estar així, perquè en aquest reconeixement i expressió comença la nostra sanació.
Confieu i tingueu paciència amb el procés de dol i amb vosaltres mateixes. Tot això no és per sempre, no és cap malaltia, passarà, malgrat que mai tornarà a ser el mateix.
