Hem enllestit la COP27 a Egipte i ha estat una nova decepció per a aquella immensa majoria de la humanitat que posa per davant l’oxigen que respira, els espais naturals que encara ens queden per contemplar i la vida dels seus fills, a les pujades i baixades d’uns mercats globals muntats per un capitalisme especulatiu de rostre molt poc humà. Un capitalisme en què prosperen cada cop més els càlculs oportunistes i les xifres falses.
Les cimeres fomenten avui els nous mercats climàtics, la borsa on els països es desfan de les seves emissions comprant bons a preu de saldo. I ho fan amb total impunitat perquè ningú pot veure la calor acumulada als fons oceànics, els gasos atmosfèrics o els milers d’espècies que estan desapareixent. En el mateix safareig d’impunitat es renten la roba bruta petrolieres, agroalimentàries i grans constructores, presents també a les cimeres.
El sistema financer només contempla la realitat dels beneficis, no la realitat de la nostra vida. Ni coneix ni vol conèixer les lleis físiques que ens diuen que els gasos d’efecte hivernacle segueixen treballant a l’atmosfera durant centenars i milers d’anys, i que amb més de 2,5 bilions de tones de CO2 podem tenir un caos climàtic dins d’una sola dècada. La seva darrera gesta ha estat apoderar-se de l’aigua dolça, que ja cotitza a la borsa impulsada pel Nasdaq, com el petroli o les matèries primes. Es tracta, un cop més, de fer pujar el seu valor per generar beneficis, com un altre actiu financer, al marge de la salut de tots plegats.
Avui ja no es pot amagar la realitat climàtica a una ciutadania que mira el cel, pateix una calor forassenyada i veu les entranyes clivellades dels pantans sense aigua. Ara toca retardar les solucions el màxim possible fins que el viatge a l’infern sigui inevitable. I llavors vindrà el gran negoci dels treballs pal·liatius, l’adaptació forçosa a unes condicions de supervivència: la defensa de les costes, els refugis contra les ones de calor, totes aquestes coses que fan pujar el PIB, aquest índex miraculós que puja amb els incendis perquè ningú ha posat encara un preu als boscos. Ni als boscos, ni als prats, ni als llacs, ni als oceans, ni a l’oxigen que respirem.
Això és el que tenim al davant. El canvi climàtic no és una qüestió d’opinió i respon a unes lleis inexorables. Ens queden deu anys per tallar les emissions i ningú no ho farà per nosaltres. Hem de canviar el pensament hegemònic que encara confon consum amb felicitat i ajudar les properes generacions que vulguin viure d’una altra manera, però sobretot hem de baixar al carrer a denunciar el negoci de la nostra destrucció.
