S’apropa Nadal, ja han començat a instal·lar els guarniments lluminosos. El pensament cristià (des d’una visió laïcista, jo diria de l’humanisme cristià) fa que el 25 de desembre neixi, any rere any, per salvar la humanitat un nen que, durant dos mil·lennis, ha estat el símbol de la redempció dels homes, infants inclosos. Juanito Laguna és un nen creat pel pintor argentí Antonio Berni. És la representació universal de tots els nens explotats del món; amb aquesta intenció li donà vida iconogràfica l’autor. En recórrer Santiago del Estero, Antonio Berni, fill d’immigrats italians, conegué de prop la realitat dels nens de la pobresa. En va retratar molts, Juanito és la creació més coneguda: el changuito que cada dia surt de casa per trobar alguna cosa que alimenti la família. Una existència que, per desgràcia, segueix tossudament viva per lacerar una estona el cor del món occidental. Però l’angúnia no dura gaire; la realitat diària no pot acumular tant d’infortuni. L’empatia és un valor a la baixa en una societat en què un se sent freqüentment maltractat i exigeix comprensió del poder envers les seves terribles petiteses diàries.
Jorge Cafrune cantà la tragèdia dels Juanitos Laguna del món:
“Salen camino afuera para mirar quién pasa. / Tan solo la tristeza y la pobreza dentro la casa. / ¡Qué dura la mirada de Juanito Laguna!
El Juanito de Berni no és necessàriament un nen pobre del món subdesenvolupat, sinó dels nens que sobreviuen a la perifèria del món, els derrotats de la societat del benestar abans que aquesta dugui la seva Bona Nova arreu.
Sentado en su carrito el más pequeño ignora / por qué pan y comida es a medida de lo que llora.
Aquest Nadal els pastors continuaran cantant el fum, fum i apel·lant al desembre congelat. Però uns altres pastors hauran de seguir recordant la veu dels nens explotats arreu del món de l’opulència consumista, dels desplaçats. Perquè el problema dels desplaçats, d’allà on siguin, no és que siguin més o menys proclius a la delinqüència i al desordre social, el problema és l’abandó social a què se’ls sotmet.
Però no he fet un article per amargar-vos la festa; tingueu la festa en pau: feu el pessebre, el tió i gaudiu d’un bon àpat. Perquè la qüestió no resideix en el record anual, la qüestió és que aquest record del naixement d’un nen redemptor dels homes que fem nàixer cada desembre el menystenim la resta de l’any. És que durant els altres dies hauríem de continuar sent conscients dels Juanitos Laguna que malviuen en les nostres ciutats i que el nostre deure hauria de comprendre la voluntat del seu alliberament. Si no és així, ens mereixem els versos de Salvat Papasseit:
Demà posats a taula oblidarem els pobres ‘i tan pobres com som’ / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
